|
www.fuentepalmera.org |
|
|
|
|
La colonització de Sierra Morena i Andalusia de 1767-1768 i |
|
el Fuero de las Nuevas
Poblaciones |
|
|
Pedro Rodríguez Campomanes
Pérez
|
|
|
|
Polític i economista.
Ensems amb Floridablanca promogué el reformisme de l’etapa final del regnat de
Carles III (1767-88). El 1762 fou nomenat fiscal del Consell de
Castella. Secundà el comte d'Aranda en l’expulsió dels jesuïtes
(1766-67) i, gran defensor del poder de l’estat enfront de l’església,
fou un dels impulsors del regalisme (1) de Carles III, del qual féu una
defensa en Juicio Imparcial sobre el Monitorio de Parma (1770) i Tratado
de la regalía de amortización (1765), on reprovà l’acumulació de béns
per l'Església. Propugnà una reforma agrària (Memoriales Ajustados de
1771 i 1784), que dugué a terme, en part, essent president del Concejo de
la Mesta (1779); insistí en la transformació de l’arrendatari de la
terra en censualista seguint el model de contracte català de cens emfitèutic.
Defensà també la repoblació i la colonització de l'interior de la Península
Ibèrica i prestà suport al projecte de colonització de Sierra Morena
(1767). En les Cartas político-económicas plantejà el problema, nefast
per a l’agricultura, de les anomenades mans mortes. Promogué la creació
de les societats econòmiques d’amics del país, els objectius de les
quals definí en el Discurso sobre el fomento de la industria popular
(1774), del qual féu imprimir 30.000 exemplars, i en el seu famós Discurso sobre la educación popular de los artesanos y su fomento (1775),
alhora que advocava per la indústria privada i la llibertat de comerç
enfront dels gremis, dels quals demanava una reforma. Intentà de donar
representativitat del poble als municipis i, el 1783, com a governador del
Consell de Castella, dictà lleis contra els vagabunds, i plans
d’ensenyament. El 1789 presidí les corts que aboliren la llei sàlica, i
abandonà la política el 1791. Autor de diversos escrits de caràcter
històric, fou membre de la Academia de la Historia de Madrid des del 1748,
i president en 1764-91 i a partir del 1798. |
|
|
|
(1) Regalisme:
Nom donat a la política religiosa dels sobirans europeus
durant els s. XVII i XVIII, que tenia per finalitat
controlar l’acció de l'Església. Fou aplicat
especialment al cas de la corona castellana, ja que en
altres estats rep altres noms (gal·licanisme,
a la corona francesa; josefinisme,
als estats dels Habsburg). Entre els drets eclesiàstics
que els monarques reclamaren com a regalies de la
corona, hi figuren el patronat regi (dret de presentar o
esmenar candidats per als beneficis o d’ocupar seus
vacants), el plàcet, els
recursos de força (facultat de sostreure de la
jurisdicció eclesiàstica els processats), la regalia
d’amortització (intervenció de l’autoritat civil enfront
de l’acumulació de béns immobles per part de
l'Església), etc. La intervenció de l’estat en el
terreny de l'Església es remunta als temps dels Reis
Catòlics, que obtingueren el patronat regi per a les
corones de Castella i de Catalunya-Aragó (1482), així
com per a Amèrica (1510). Durant la guerra de Successió
la polèmica amb Roma tornà a sorgir quan, a conseqüència
del reconeixement pontifici a l’arxiduc Carles, Felip V
trencà les relacions amb la Santa Seu. El 1753, durant
el regnat de Ferran VI, fou signat un nou concordat que
establí la concessió del dret universal del patronat
regi. Aquest concordat fou, en realitat, obra dels
ministres Carvajal, Rávago, Figueroa i el marquès de
la Ensenada. Durant el regnat de Carles III (1759-88) el
regalisme augmentà ajudant-hi la política dels ministres
Campomanes i Floridablanca: reinstauració del Tribunal
de la Nunciatura (1766), control de la censura
inquisitorial sobre la publicació de llibres (1768),
limitació de les atribucions judicials de la inquisició
(1770). Tota aquesta política culminà en l’expulsió dels
jesuïtes (1767). Durant el regnat de Carles IV
(1788-1808), la inquisició fou objecte de nous atacs
(projecte de Godoy d’exigir la prèvia comunicació de les
detencions, 1797). El regalisme acabà amb la caiguda de
l'Antic Règim. |
|
Regalia:
Cadascun dels drets que els sobirans europeus dels s.
XVII i XVIII anaren adquirint en afers eclesiàstics
gràcies a la política del regalisme. |
|
( Fragment anterior i definicions trets de
www.enciclopedia.cat
) |
|
|
|
A nosaltres ens interessa mes la faceta
idealista i utòpica de Campomanes de cara a la colonització de Sierra
Morena i Andalusia com a experiència de canvi en la societat i per la
confecció (potser en col·laboració amb Olavide o potser en solitari) del
Fuero
de les Nuevas Poblaciones,
amb uns articles que impedien mayorazgos, terres de “mans
mortes” i els privilegis de La Mesta. Projecte que pretenia ser fet amb
uns colons que teòricament eren agricultors, portadors de noves
tècniques i mètodes de treball i desconeixedors de les lleis locals i
per tant sense influencies perjudicials per les reformes, i amb uns càrrecs d’autoritat
escollits per una durada que no fos de per vida. |
|
|
|
|
|
|
 |
|
|
En un primer dia del mes de Julio del
año mill setezientos y veinte y tres nació un niño, hijo lexítimo de
Don Pedro Rodriguez Campomanes y de Doña María Pérez su muger, y le
bapticé yo, el infrascrito cura de Sorriba en ocho de dicho mes y
año y se llamó Pedro; fueron sus padrinos Don Juan Antonio Arias
Cienfuegos y Doña Maria Pérez Fernández, solteros asistentes en este
lugar de Fontaniella de Sorriba, y la madrina tocó, y se les
advirtió la cognación y espiritual parentesco, y por verdad lo firmo
dicho dia, mes y año arriba expresado. |
|
|
Pedro Arias Cienfuegos. |
|
|
|
|
|
|
| |
Partida de baptisme
de Pedro Rodríguez Campomanes. Coincideixen el noms i els cognoms però
la padrina no es la mare; podria ser germana de l’avi matern Domingo
Pérez Fernández.
L’avia materna es deia Francisca Fernández
i era natural de Fontaniella. |
|
Pedro Rodríguez
Campomanes. El retrat, pintat per Joaquin Inza, es va destruir
durant la Revolució d'Astúries de 1934 i
només en queda alguna fotografia. Aquest correspon a una còpia de
Vicente Arbiol. Està dipositat en el Real Instituto de Estudios
Asturianos. |
|
|
|
|
Va néixer a
Sorriba (1), Conseyu de Tinéu
(2) del Principat d'Astúries, l'1
de juliol de 1723. Hi han textos on
es diu que va néixer a Santa Eulalia de Sorriba; a Astúries un Conseyu es
divideix en parròquies i aquest, Santa Eulalia de Sorriba, es el nom de la
parròquia a la que pertany Sorriba i que incloïa, a més, els llocs de Corniella, La Pruida, Armayan, Villanueva i Buseiru (3).
Alguns d’aquests llocs avui, any 2010, son despoblats. |
|
Va ser el segon de tres germans, Josefa (nascuda
el 1721),
Pedro (ell) i
Francisco (nascut el 1724). Els seus pares, Pedro Rodríguez Campomanes (de Sumión
d'Arriba (4), parròquia de Arganza, Conseyu de Tinéu, nascut el 3 de maig de 1688) i Maria
Pérez Fernández (de Sorriba, nascuda cap al 1690) eren hidalgos, graó previ a la noblesa, i els
seus fills van
continuar amb els dos cognoms del pare atès que el seu llinatge, Campomanes,
era més antic que el de la mare i això obriria més portes doncs d’aquesta
manera es demostrava que no hi havien en els ascendents "ni jueus, ni moros,
ni conversos"; aquests canvis eren, precisament per aquest darrer motiu, comuns
en aquella època dins la seva classe social. De fet el pare, Pedro, ja
portava com a segon cognom el segon de la seva mare, Angela Garcia
Campomanes, i no pas el primer; malgrat ser el gran de la seva família
aquest va anar a viure a la casa pairal de la seva dona Maria, a Sorriba.
Pedro Rodríguez Campomanes (pare) va morir jove l’any 1724. La mare va
enviar a Pedro Rodríguez Campomanes (fill) i al seu germà Francisco perquè
de la seva educació se'n cuidés el seu oncle Pedro Pérez, germà de la mare,
prebendat i desprès canonge a la Col·legiata de Santillana (Cantabria). Els primers estudis els va fer
a Santianes (Santianes de Tuña o de Tuna en alguns textos), lloc proper a Sorriba, i va marxar a Santillana quan
tenia uns set anys. Sembla que des d’aleshores Campomanes va tornar a
Sorriba només un cop i per pocs dies. |
|
|
|
Tots dos germans, Pedro i Francisco, van rebre
la primera tonsura el 26 de setembre de 1736 amb 12 i 13 anys d’edat.
Francisco va continuar per aquest camí eclesiàstic però no ho va fer així
Pedro; no sabem per què ho va deixar però hi ha la possibilitat que fos
d’inici un
pla establert amb l’únic objectiu de facilitar els estudis als dos joves i
gaudir dels possibles Beneficis Eclesiàstics amb el títol de Prima Tonsura;
fet també habitual per l’època.
No sabem del cert a on va continuar estudiant Pedro Rodríguez
Campomanes desprès de fer-ho a Santianes. El seu germà va estudiar
Bachiller de Artes, estudis previs als universitaris, al llavors convent
de frares de l’Orde de Predicadors, també coneguts com Dominics, Regina Cœli
de Santillana; avui es seu del Museu Diocesà. |
|
Potser ell fes el mateix i posteriorment anés a Cangas
de Tineo (avui Cangas de Narcea)
on diuen que va fer classes d’humanitats, de forma gratuïta i voluntària,
segons s’indica en diversos Elogis Fúnebres i Oratoris oferts per diversos
autors els anys 1802 i 1803 com a homenatge a la seva memòria; fins ben
passada la segona meitat del segle XX quasi bé tota la informació
d’aquest període de la biografia de Campomanes venia d’aquests Oratoris o
Elogis Fúnebres. |
|
|
|
Una altra possibilitat, que no varia massa de
l'anterior, i que no inclou que fes classes de franc, es que anés a estudiar
el Bachiller
de Artes a Cangas de Tineo (avui Cangas de Narcea) sabent ja llatí i francès que havia estudiat
al Regina Cœli amb el seu oncle o amb un altre mestre anomenat Manuel Gozon.
El Bachiller de Artes ocupava 3 anys i sembla, per aquesta segona
opció, que quan va arribar a Cangas tindria uns 15 anys ja que es el mateix
Campomanes qui diu que era a Madrid el 1741 amb 18 anys fent de passant al
despatx de Juan Jose Ortiz de Amaya. |
|
Aquest cognom, Amaya, surt varies vegades a la
biografia de Campomanes. L’abat de la col·legiata de Santillana per on va
passar Campomanes, Gaspar de Amaya, n’era parent i potser el seu oncle
Pedro, o algú altre, va gestionar amb temps la seva anada a Madrid. |
|
|
|
(1) Surriba en asturià. |
|
(2) Concejo de Tineo en castellà. |
|
(3) Segons el Diccionario Geográfico-Estadistico de España y Portugal
de Sebastian de Miñano; les dades corresponen a 1827 (cent anys després) i
per tant cal llegir-ho amb reserves. |
|
(4) Semellon de Arriba en castellà. |
|
|
 |
|
Mapa d'Astúries (tret de www.mapa.es) on
s'han localitzat i marcat tres dels llocs anomenats anteriorment (Sumión
d'Arriba, Sorriba i Santianes); apart de Cangas de Narcea i Santillana, que
pensem que no cal indicar-los, falta per localitzar i indicar el lloc del
bateig de Campomanes, Fontaniella de Sorriba.
Probablement aquest llogarret avui ja no existeix. Hi ha un altre
Fontaniella proper, entremig de Sorriba i Cangas de Narcea, de la
parròquia de San Pedro de Coliema, però de ben segur que no ho es, ja que el
que busquem, Fontaniella de Sorriba, és de la parròquia de Santa Eulalia. |
|
|
L’educació que va seguir
Campomanes i la universitat on va estudiar lleis, o dret civil, i dret
canònic fins arribar a
llicenciar-se com advocat es també un tema amb varies incògnites encara
no resoltes i amb el complement dins l’etapa d’educació anterior d’algunes anècdotes que tenen més de llegenda urbana que de
fet històric. |
|
|
|
En aquell temps el pla d’estudis fins a un grau
superior era aquest: Primer s’estudiaven Artes en una facultat menor (universitat o
institució docent generalment religiosa) i després teologia, lleis o dret
civil, dret canònic, o medecina en una facultat major o universitat (durant
4 anys en algunes de les universitats).
Per motius
econòmics i per què eren uns grups molt tancats era prou difícil estudiar a
la universitat com a colegial (es a dir, havent entrat en un col·legi major) i els Campomanes sembla
que no tenien massa recursos per fer-ho. L’altra opció, la que va seguir
Campomanes si realment va estudiar a la universitat, va ser la de fer-ho com
a manteista. |
|
En qualsevol cas Pedro Rodriguez Campomanes va ser, al menys
d’idea i pensament, manteista i amb el desig de fer reformes docents.
També eren manteistas els seus contemporanis Macanaz, Roda i
Floridablanca; que com ell van arribar a ocupar alts càrrecs polítics malgrat
els obstacles que aquesta classe d’estudiants acostumava a trobar en el seu camí. |
|
Els estudis de Bachiller de Leyes hi han
autors que diuen que
va fer-los a Sevilla on Ortiz de Amaya n’havia estat catedràtic; això, però,
sembla mes una casualitat que un motiu per pensar que va anar-hi (1). |
|
Altres
autors diuen que va fer-los a Oviedo (on el van fer doctor el 1770 sense nomenar
res de si allà va aconseguir el títol). En cap dels arxius de les dues
universitats hi consta que curses allà els seus estudis. Podria ser que de
la de Oviedo desaparegués algun document de l’arxiu el 1934, però en
qualsevol cas el títol de doctor ja quedaria justificat només pel prestigi
de Campomanes en aquelles dates de 1770. |
|
La opció que ara sembla mes plausible es que estudies pel seu compte i que es
presentes a examen (se’n feia un al final i no un o varis dins de cada curs,
com ara) a qualsevol universitat per aconseguir el títol. I encara queda un
altre opció mes forta i es que no tenia títol, es a dir que no havia estat
atorgat per cap universitat, però si que va passar l’examen previ davant del Consejo, i aquest si que consta. |
|
Per afegir-hi més falta de dades, o potser per
confirmar que no cal buscar el que no hi es, en una Noticia de los Ministros que
componen el Consejo Supremo de S.M., y de otros dentro y fuera de esta Corte
de l'any 1765 (d’autor desconegut però segurament encarregada per Roda i on hi
han dades de la formació i ideologies dels seus components) pel que fa a Campomanes només diu: "dice no ser jesuita" (2). |
|
|
|
Ja hem dit que sobre la seva formació tot son
incògnites fins el 4 de desembre de 1745 en que rep la certificació oficial
d’haver estat aprovat per advocat en la cerimònia del 24 de novembre de 1745 (3).
En aquesta certificació l’anomenen com a Bachiller, per tant cal
suposar que deu haver presentat almenys algun títol, de Bachiller de
Leyes o de Bachiller de Canones. Ell mateix no comenta res de com ho va aconseguir o d'on va
cursar els estudis superiors de dret civil i dret canònic ni tan sols en una
Relación de los meritos, servicios y estudios (4), datada el 9 de
setembre de 1757; aquesta relació o currículum (5) la redacta
començant en la data, ja anomenada abans, de 24 de novembre de 1745; aquest
es un motiu prou fort per continuar dubtant de si va cursar en alguna universitat atès
que això ho quasi ho ignora (només al final diu haver estudiat lleis o dret
civil i dret canònic, sense dir a on) però en canvi hi fa extenses explicacions d’altres
diverses activitats i publicacions i (6). |
|
|
|
(1) Era Ortiz un advocat d’èxit, innovador i
progressista; el
1717 consta que tenia bufet obert a Sevilla i també demanava, com desprès
Campomanes, canvis en les càtedres de les universitats; era aleshores l’únic manteista del
claustre. |
|
(2) Aquesta "Noticia de los Ministros ..."
està treta de "El anticolegialismo del gobierno de Carlos III" de R.
Olaechea. |
|
(3) Certifico que por los señores de el (en
referència al Consejo
de Castilla), en veinte y quatro de noviembre proximo fue recivido y aprovado para abogado,
el bachiller don Pedro Rodríguez Campomanes (...) el cual hizo el juramento
(...) y los dichos señores del Consejo le concedieron licencia (...). |
|
(4) Relación de los meritos servicios y
estudios del lic. Don Pedro Rodríguez Campomanes, abogado de los reales
consejos, asesor general de correos y postas del reino, y de la real casa
hospicio de esta corte. |
|
(5) Aquestes Relacions curriculars les
presentaven els aspirants a feines publiques, ascensos, etc. I aquesta va
ser redactada probablement per acompanyar a un memorial que aquells dies va
dirigir a Fernando VI per una sol·licitud d’honors, antiguitat i sou de
fiscal de la Sala de Alcaldes de Casa y Corte. |
|
(6) Només hi diu, i fora d’una relació temporal
de fets com s’acostuma a escriure un currículum, “...después de haber hecho
sus Estudios de Latinidad, Artes, y Derecho Civil y Canónico, en que se
graduó de Bachiller, fue admitido por Individuo en la Junta de Práctica, que
se tenia en el estudio del Doct. Don Thomas de Azpuru; ...” (Tomas Azpuru
era de la Junta de Practicas, no era cap dels advocats per als quals
treballava Campomanes). |
|
|
En el llibre "De la Instruccion Publica en España" de
Antonio Gil de Zarate, de 1855, es
troba bona informació sobre el tema de colegiales i manteistas (tom 2 capítols IV i V) i sobre la Facultat de
Jurisprudència o Junta de Pràctiques, sobre els plans d’estudi i sobre l’obtenció
per aquells temps del títol
de "Canones y Leyes" (tom 3 capítol VII). Es una
bona ajuda per quan un comença a preguntar-se sobre la formació de
Campomanes.
N’hem fet un petit resum en un altre apartat d’aquesta web. |
|
|
Un cop comentats alguns interrogants sobre la seva educació retornem ara
uns anys enrere i seguim el seu historial professional. |
|
|
|
El mateix Campomanes diu que el 1741
ja està treballant en
el bufet del sevillà Juan Jose Ortiz de Amaya fent les pràctiques de
passantia necessàries per llicenciar-se com advocat i col·legiar-se un cop
obtingut el títol de Bachiller de Leyes o Bachiller de Canones o tots
dos; o potser encara l’havia o els havia d’aconseguir i
les
simultaniejava amb l’estudi; en tot cas li calia fer aquestes pràctiques per
llicenciar-se. |
|
En aquest temps va conèixer un altre advocat, el mallorquí
Miquel Cirer i Cerdà (1) que també es va interessar per ell. Campomanes
no va deixar a Ortiz de Amaya i va
compartir el treball en els dos bufets. Tant un com l’altre, Ortiz o Cirer,
eren dos importants figures a Madrid a nivell d’advocacia. |
|
Va ser admès com a membre i va assistir-hi a la
Junta de Practica, i posteriorment Real Academia de Jurisprudencia
practica, de Tomas Azpuru y
Jimenez (2) per adquirir la practica dels tribunals i compartir, posar en comú
els coneixements i resoldre les deficiències de l’ensenyament universitari.
Era un pas també necessari perquè permetia de fer-se conèixer en el mon
professional i a més reduïa el temps de passantia per a l’obtenció
del títol d’advocat o Licenciado. En total fa uns 4 anys de pasante de pluma amb
Ortiz de Amaya i un any com Individuo en la Junta de
Practica amb Tomas Azpuru. |
|
Els advocats ja instal·lats tenien el monopoli
de dispensa dels certificats que acreditaven un dels requisits per obtenir
la llicència: la passantia o pràctica en un bufet durant 4 anys, o 3 si
assistia a alguna Academia de Derecho o Junta de Jurisprudencia
(3). Hi havien
pràctiques abusives de mestres poc escrupolosos ates l'excessiu nombre de
lletrats i aspirants fent la passantia (4). |
|
|
|
Finalment Campomanes va obtenir el títol,
o títols, de Bachiller de Leyes i el de Bachiller de Canones i
va rebre el
de Licenciado
com ja
hem vist el 4 de desembre de 1745 amb 22 anys i 5 mesos. Per que el títol
pugui ser expedit ha de pagar 2250 maravedís en concepte de media anata
(5)
més 15 rals en concepte de drets (un total 81 rals i escaig si comptem 1 ral
com 34 maravedís). |
|
Per poder
obrir el seu bufet i començar a exercir sol·licita una habilitació temporal
per sis mesos tot esperant que arribin uns documents des d’Astúries
necessaris per complir amb els seus estatuts i ser admès al Colegio de Abogados
de Madrid; aquest col·legi es força elitista
i en els seus estatuts exigeix als seus membres que acreditin limpieza de sangre y buenas costumbres,
El 13 de desembre de 1745 li es concedida una habilitació temporal de dos
mesos. |
|
|
|
(1) Miquel Cirer i Cerdà (nascut a Sencelles,
Mallorca, el 1702), va exercir molts anys a Madrid i va morir el 1773 sent "Consejero
Honorario de Hacienda". En molts textos se l’anomena com "aragonès" i això
porta a confusió; el terme "aragonès" fa referència a la Corona d'Aragó. |
|
(2) Tomas de Azpuru y
Ximenez (nascut a Saragossa el 1713) la va fundar el 1742, quan era advocat
a Madrid, com Academia juridico practica; el 1773 va passar a ser Real Academia, de la Purisima
Concepcion de Nuestra Señora, de jurisprudencia practica. |
|
(3) Com veieu hi han diversos sinònims per
referir-se al mateix lloc: Junta de practica, Junta de practica juridica,
Academia de jurisprudencia, Academia de derecho, Junta de jurisprudencia,
etc. |
|
(4) Sobre aquests abusos: A. Risco “Los trabajos y los dias de un pasante
letrado en Madrid, hacia 1756” en Revista Critica de derecho Inmobiliario,
Madrid LIX, 559 (nov, dec 1983) pags. 1517-1527. |
|
(5)
La "media anata" era la contribució imposada sobre certs oficis i càrrecs
públics, creada per Felip IV de Castella, equivalent a la meitat de la paga
del primer any que s’ocupaven els càrrecs; es mantingué fins al segle XIX. |
|
|
|
Un temps abans, octubre de 1744, Campomanes
s’havia casat a Madrid, a la Parròquia de Santa Maria la Real de la Almudena
la Mayor, amb Manuela Amarilla Amaya, natural de Alburquerque
i també hidalga; amb els pares i avis
que no només eran
cristianos viejos, limpios i exentos de toda mala raza sinó també
nobles hijosdalgos y por tales habidos y tenidos a Alburquerque, on
havien obtenido los empleos honoríficos que se confieren a los caballeros
hijosdalgos i, com indica Campomanes en el seu testament, personas de la primera
distinción
de aquel pueblo. |
|
També diu en el seu testament que van tenir 4 fills que superessin
l’edat de 7 anys: Viviana, Manuela Susana, Anselmo (va morir al 13 anys) i Sabino,
que va néixer el 1764 i sobre el qui Campomanes hi va posar
una especial atenció. |
|
Aquí s’inicia una relació de Campomanes amb Extremadura a on posteriorment hi tindria una propietat
en el
terme de
San Pedro de Mérida, avui part del Parc
Natural de Cornalvo i a on encara hi ha el
Cortijo de
Campomanes. |
|
El pare de Manuela consta com regidor d'Alburquerque i
de nom Nicolas Amarilla Sotomayor i la mare, Josefa Amaya
Alvarado, era neboda del abat de Santillana
Gaspar de Amaya i parenta també, per tant, del advocat Juan Jose Ortiz de Amaya. |
|
|
Es admirable l’embolic de cognoms que hi ha
en la documentació que es pugui trobar on s’anomenin a Manuela o als seus
pares Nicolás i Josefa: Manuela Amarilla Sotomayor y Amaya, Manuela de
Sotomayor y Amarilla, Manuela Amarilla y Amaya o, mes complet, Manuela
Amarilla (o de las Amarillas) y Amaya Sotomayor y Alvarado; i pel que fa
als pares trobem Nicolás Rodríguez de Amarilla y Sotomayor, Nicolás de
Amarilla y Sotomayor o, també mes complet, Nicolás Rodríguez de Sotomayor
Amarilla Royo (o Arroyo) del Manzano; la mare es mes senzilla trobem Josefa
Amaya (o Amaia), Josefa de Amaya i poc més. Hem suposat que Alvarado era el
segon cognom de la mare. |
|
|
|
El Campomanes advocat va començar a més la seva faceta
d’historiador el 1747 publicant “Disertaciones historicas del orden y
caballeria de los templarios” (1) que va fer servir després com un dels mèrits
per sol·licitar l'ingrés el març de 1748 a l’Academia de la Historia
a on hi accedeix com académico honorario. Va pronunciar el discurs
d’ingrés el 5 d’abril de 1748 i Ortiz de Amaya va fer-ho dos mesos després. |
|
 |
|
A finals de 1748 va ingressar-hi també Miguel Casiri o Mikhael Al-Ghaziri
(مخايل
الغزيري) nascut a Trípoli
o Trablus (طربلس)
a la aleshores Síria Otomana, avui Líban, i de qui Campomanes seria aquest mateix 1748 un dels seus primers alumnes d’idioma
àrab i amb qui publicaria posteriorment alguna traducció. També va estudiar grec amb Joseph Carbonell i Fogasse (2) que era condeixeble per aprendre àrab
amb Casiri. |
|
Cal destacar, per part de Campomanes, una gran
activitat d’investigació històrica entre 1747 i 1757, segurament conscient
de que conjuntament amb la seva activitat com a advocat li proporcionaria
importants càrrecs politics i administratius; va anar pujant categories fins
arribar a director de l’acadèmia l'11 de novembre de 1764 reelegit fins el
28 de desembre de 1791 on desprès d’un interval va continuar-hi des de 30 de
novembre de 1798 fins novembre de 1801. |
|
|
|
(1) El llibre està dedicat al rei del moment, Ferran
VI, (Felip V havia mort feia dos anys) i a Jose Carvajal Lancaster (del
Consejo de su Majestad i ministro de Estado entre d’altres càrrecs). El import de la taxació per comprovar que el
manuscrit i el llibre imprès eren iguals i poder-lo publicar va ser de 198
maravedís, prop de 6 rals. |
|
|
(2) Respecte a Josep Carbonell hi ha
poquíssima informació i alguns biògrafs de Campomanes es queden
tan tranquils dient que "estudio con Carbonell (punt)". Com que no he
trobat gaire res més ho exposo aquí per si algú vol afegir-hi alguna
dada: Carbonell va ser, a més d’altres activitats, Comissari de marina i
mestre de matemàtiques de guardiamarines a Cadis, bibliotecari,
professor d’idiomes i autor del llibre "Elementos de gramatica árabe".
Quan se l’anomena hi apareixen els cognoms Carbonel o Carbonell, Fogasse,
Fogosa o Fogassa a més d’un altre cognom, Bonfigli o Bongili, que no
sabem si es una confusió amb un altre Josep Carbonell. |
|
|
|
Va ser varies vegades, des del 22 de juliol de 1753, censor de l'Academia
de la Historia; a on hi arribaven bastants llibres per a la censura prèvia
necessària per obtenir la llicencia d’impressió. El 19 de juliol de 1756
també seria nomenat un dels 40 Censores de libros de la Corte que
intentarien acabar amb la disbauxa que hi havia pel procediment de la
censura civil on els autors proposaven, i pagaven, al censor que havia
d’aprovar la seva obra; tots 40 censors eren eclesiàstics excepte 3 advocats laics,
entre ells Campomanes. L'11 de maig de 1754 obtindria del Papa Pius VI la
llicencia, amb algunes excepcions, que havia sol·licitat per llegir certs
llibres prohibits de literatura i historia sacra, profana i legal. |
|
|
|
Segons exposa Joaquín Traggia (membre de la Academia de
la Historia i el seu antiquari i bibliotecari des de 1798) en el seu elogi fúnebre
de Campomanes, tot aquest excés de feina li provocaria el 1752 una fuxion
tan tenaz que el faria fer unes vacances i viatjar per uns
mesos al domicili del seu oncle Pedro Pérez de Sorriba canonge de Santillana
para
restablecer su salud con los ayres nativos.
El mateix Campomanes comenta aquesta convalescència en una carta a Felipe
Samaniego de 14 de octubre de 1752, i Alvarez Requejo ho anomena surmenage; potser avui en diríem
"estrés"?. El que no sabem es si el viatge va ser a Santillana o si Pedro
Pérez tornava
a ser a Sorriba; o fins i tot si aquesta possible anada a Astúries té a
veure amb aquells únics "tres dies" que dèiem al començament en els que Campomanes
va tornar a Sorriba. |
|
|
 |
|
 |
| El 1756 va publicar la "Antigüedad
marítima de la Republica de Cartago" que li permet passar el 27 de
gener de 1757 a Individu Supernumerari de la Academia de la Historia.
La taxa, preu de venda, per aquest llibre va ser de 280 maravedís.
Es part de les seves activitats com historiador coincidents amb les
d’advocat i les d’Assessor de Correus. |
|
"Itinerario de las Carreras de
Posta". Publicat el 1761. Amb Campomanes com a assessor general
del "Juzgado de la Renta de Correos y Postas del reino" des del
1755 el llibre no va passar per censura i les taxes i
cost d’impressió van ser a compte de la Renda de Correus. El pròleg
conté l’historia dels correus de Castella, el reglament general de Correus aleshores vigent,
de 23 d’abril de 1720, a més dels nous articles sorgits fins a la
data de publicació del llibre i una extensa explicació sobre
llegües, milles, vares, peus i altres unitats de mesura emprades en
determinar distancies. |
| |
|
|
|
|
El 1706 Felip V va incorporar a la corona el servei de
Correus i en aquesta branca hi havia el Juzgado de la Renta de
Correos per atendre a primera instancia totes les causes i assumptes dels
funcionaris de correus que, a part de gaudir de certs privilegis, eren fora de la
jurisdicció ordinària. |
|
El Superintendent General del servei de Correos y Postas era,
des de 1747, el mateix
secretari (o ministre) d'Estat (1); aquest era des del 15 de maig de 1754, desprès de
la mort, el 8 d'abril, de José Carvajal y Lancaster, Ricardo Wall Debreux (2). A partir de
certes recomanacions el 24 de novembre de 1755 Wall va nomenar a Campomanes
Asesor general del Juzgado de la
Renta de Correos y Postas del reino. Aquest
càrrec es el començament de la seva carrera política i no tenia pas un
atractiu econòmic; nomes cal comparar els 52000 rals que sembla que va
guanyar el primer any que va exercir d’advocat (1746) amb els 22000 rals que
havia de rebre desprès d’un augment de sou com a Assessor de Correus el
1758; ell mateix en el seu testament ho considera com el principio de mis servicios y adelantamientos hasta llegar al empleo de Gobernador del Consejo. |
|
Com a publicacions destacades d’aquest període i
en la faceta d’Assessor de Correus hi han Itinerario de las Carreras de
Posta, dedicat a Ricardo Wall, la Ordenanza (3) de 23 de juliol de 1762, quan ja era també fiscal
del Consejo de Castilla, i un altre guia de correus i postes: Noticia Geografica del Reyno y los Caminos de
Portugal, amb llicencia d’impressió de 6 d'abril de 1762; hi ha qui
opina que aquesta guia geogràfica te potser un cert objectiu
bèl·lic (permet que Campomanes "es pengi una medalla") atesa
la guerra amb Anglaterra a causa del Tercer Pacte de Família d’agost de
1761, i com a conseqüència, i posteriorment, amb Portugal que va començar a
ser envaït pel maig de 1762. |
|
Sense data definida, probablement en 1758,
Campomanes fa una sol·licitud (4) al rei Fernando VI per
promocionarse, cap a llocs on només entraven els colegiales, tot
exposant les seves activitats en la Academia de la Historia, com a
advocat de los Reales Consejos i com a Asesor de Correos;
indicant el fet contradictori de que no podia atendre bé la seva funció
publica perquè havia de continuar amb el seu bufet d’advocat per tenir
ingressos tot i haver de renunciar a certs casos per poder complir
correctament en la Assessoria de Correus. |
|
|
|
Fernando VI va morir sense descendència l’agost de 1759 i el va
succeir Carlos III. L’últim equip ministerial de Fernando VI, de juny de
1759, va ser aquest: Ricardo Wall com a secretari d'Estat i de Guerra (5),
Julián de Arriaga Rivera com a secretari de Marina i Indies, Alonso Muñiz Casso y
Ossorio, marquès de Campovillar (6), secretari de Gracia i Justícia i Juan
Francisco Gaona Portocarrero, conde de Valparaiso, com a secretari d'Hisenda. |
|
Carlos III va arribar a Barcelona el mes
d’octubre i començà el seu regnat a Madrid a finals de 1759. No era
gens partidari de fer canvis ràpids i va conservar tots els ministres dels seu
germanastre Fernando VI excepte el d'Hisenda on va canviar a Juan Francisco
Gaona pel sicilià Leopoldo di Grigorio, marquès de Squillace; aquest, mentre Carlos
III va ser rei de Nàpols, ja ocupava allà les secretaries d'Hisenda, de Guerra i
de Marina (7). |
|
|
|
Ricardo Wall va continuar com a ministre d'Estat
i de Guerra i per
tant les intencions de promoció de Campomanes continuaven per bon camí. El 9
d’octubre de 1760 rep els honors de ministro togado d'Hisenda, càrrec
sense sou i pel que paga una media anata de 2205 rals, tot conservant
la feina a l’assessoria de Correus. L’ascens com a fiscal de lo civil del Consejo
de Castilla li va arribar el 2 de juliol de 1762, amb jurament el dia 7
de juliol i amb un sou de 4400 escudos de a diez reales de vellon a
més del pagament de 748000 maravedís, 22000 rals, de media
anata; el lloc estava vacant per ascens del seu anterior titular
Juan Martin de Gamio a consejero; va deixar Correus i el seu bufet d’advocat per convertir-se en
magistrat. El manteísta aconseguia a situar-se en un lloc força
important en l’Espanya d’aquell temps; era una excepció per a algú que no
havia passat per cap Colegio Mayor ni havia seguit els camins
habituals de passar primer per altres llocs de l’administració per fora de
Madrid, com el seu col·lega en la fiscalia de lo criminal del Consejo de Castilla Lope de Sierra Cienfuegos, també asturià
però amb el contrast que aquest era colegial. |
|
|
|
Per qüestions de certs fets politics, intrigues i
rivalitats Wall va presentar la dimissió (8) a Carlos III el 23
d’agost de 1763 i l'1 de setembre la secretaria d'Estat va passar al genovès
Girolamo Grimaldi, o Pablo Jerónimo Grimaldi Pallavicini, marquès de Grimaldi, i la
secretaria de Guerra a Squillace que
d’aquesta manera ja n’ocupava dues: Hisenda i Guerra. |
|
A mitjans de gener de 1765 mor Muñiz i es
substituït ràpidament per Manuel de Roda Arrieta en la secretaria de Gracia y Justicia,
el canvi es el d’un colegial que surt per un manteista més al poder;
Roda no s’incorpora al càrrec fins a mitjans d’abril doncs ha d’anar a
Nàpols per informar a Carlos III de com va el seu antic regne. |
|
|
|
 |
|
El 26 de juny de 1765 surt un altre llibre de Campomanes amb l’objectiu
de demostrar el dret dels sobirans a frenar l’amortització
eclesiàstica basant-se en fets històrics,
el Tratado de la regalia de amortización. Malgrat aquest
caràcter històric, i segurament protegint-se, el va publicar amb
l’aval de les censures favorables de 5 teòlegs (9). El va dedicar a
Carles III. Campomanes era un regalista radical i una de les seves
primeres obligacions es la de defensa dels drets del sobirà, de les
“regalies”. |
|
La publicació d’aquest llibre coincideix amb la presentació, seva i
del fiscal del Consejo de Hacienda, Francisco Carrasco, de les
respectives al·legacions sobre l’obertura d’un expedient en el
Consejo de Castilla, demanat per Carrasco el juny de 1764, sobre
la conveniència de limitar legalment l’adquisició de terres per
l’Església. La minuta de la llei que van presentar proposava la
congelació del patrimoni immobiliari de les ordres religioses, de
les institucions de beneficència, confraries, germandats,
capellanies, seminaris i col·legis eclesiàstics. També prohibia
passar, sense llicencia reial, les propietats de terres a "mans
mortes"; pensant en les obtingudes, entre altres fonts, de petits
propietaris en dificultats a qui les ordres religioses havien fet un
préstec que no podien retornar. També s’argumentava l’empobriment
general davant de l’augment de les "mans mortes". |
|
Sobretot per part de Lope de Sierra, i com a arguments oposats,
s’argumentava sobre l’ofensa a la llibertat eclesiàstica, sobre la
justícia i la pietat i sobre l’existència, al costat de les riques,
de moltes comunitats pobres sobretot femenines. Es reconeixia
nogensmenys, la política expansiva del religiosos i el seu excessiu
nombre. També va plantejar, potser buscant els vots a la defensiva
d’altra gent, perquè no es qüestionava igualment la vinculació
nobiliària i el conjunt de mayorazgos. |
|
La votació en el
Consejo no va arribar fins el 18 de juliol de 1766; el
projecte va ser derrotat i no acceptat per amplia majoria. |
| |
|
|
Mentrestant es va coent el motin contra Esquilache;
aquest serà el 23 de març
de 1766, Diumenge de Rams, i del que
en parlem una miqueta a la
biografia d’Olavide; de forma
incorrecta se l’anomena moltes vegades el motí d'Esquilache o de Squillace. El resultat que ens
interessa son els canvis que hi haurà després del motí en els diversos ministeris o
secretaries, doncs el govern que en resulti i quedi tramitarà la colonització de Sierra Morena i Andalusia: Miguel de Muzquiz substitueix a Squillace en la secretaria d'Hisenda el 27 de març i
Juan Gregorio Muniain ocupa la secretaria de Guerra el 3 d’abril; hi ha
també un canvi important en el camí d’un altre personatge dels que ens
interessen: El Capità General de Valencia, Pedro Pablo Abarca de Bolea, conde
de Aranda,
va passar a la Capitania General de Castella la Nova i també a la presidència del Consejo de Castilla substituint a Diego de Rojas Contreras, bisbe de Cartagena,
que encara no havíem anomenat i sobre el que hi havia sospita de complicitat
amb els amotinats. Un detall tècnico-polític d’aquests canvis es que Rojas era
gobernador
del Consejo i el comte d'Aranda entra com a presidente del
Consejo. |
|
|
|
(1) Real Cédula de 17 de juny de 1747 "nombrando a D.
José de Carvajal y
Lancaster Superintendente General de Postas y Correos". |
|
(2) Ricardo Wall, a part d’anglòfil, era oposat
als grups col·legials i jesuítics i partidari d’envoltar-se de persones
també oposades a aquests grups, com Campomanes. |
|
(3) "Ordenanza, que manda el Rey observar a los Administradores,
interventores, Oficiales, Carteros; Mozos de los Oficios de Correo Mayor del
Reyno, los Visitadores, y Guardas de la Renta, Maestros de Postas, y
Postilllones, para el buen desempeño de sus encargos". |
|
Reglamenta la feina de
tota aquesta gent que s’ha anomenat tot conservant bona part del anterior
reglament d’abril de 1720. Es pot consultar a "Anales de las ordenanzas de
correos de España. Tomo I, 1283-1819" de 1879, de Gregorio Cruzada Villaamil,
Director general de Correos y Telegrafos (pagines 194 a 206). |
|
(4) Es una sol·licitud d’honors, antiguitat i
sou de fiscal de la "Sala de Alcaldes de Casa y Corte, con sueldo para que
de esta suerte se pueda destinar únicamente al desempeño de la Asesoria de
Correos, y a la formación de sus Ordenanzas,(...), para que sucesivamente
pueda recaer en el suplicante el mismo Empleo de Fiscal en propiedad, ú otro
de su carrera, por premio de sus tareas..." |
|
(5) Aquí va haver l’únic canvi, el
secretari de Guerra anterior era Sebastian Eslaba i va morir el juny de
1759. |
|
(6) A vegades surt també com marquès del Campo
de Villar. |
|
(7) Squillace, o de vegades Squilacce, es més
conegut com Esquilache. Fernan Nuñez l’anomena Esquilace. |
|
(8) Pels motius de la dimissió de Wall hi han
diverses versions, alguna diu que realment tenia ganes de plegar i que
davant del rei augmentava falsament les seves dificultats visuals; l’únic
que sembla segur es que va conservar l’afecte de Carlos III. |
|
(9) Previ als "Dictamenes de algunos
teólogos
sobre el asunto de esta obra" Campomanes fa una advertència que comença: "La
materia de este Tratado es de suyo grave, y el Autor penso no fiarse en sus
luces solamente: por lo mismo se dan al publico las Censuras, que de esta
obra han hecho Teólogos graves, que por sus letras y su profesión están
libres de toda parcialidad. El nervio de sus reflexiones demuestra con
claridad lo fundado de su dictamen." |
|
|
|
 |
|
 |
|
 |
|
La imatge de l'esquerra
és la de la "Instruccion" tancada i secreta
(és a dir, que no es pot obrir ni llegir segons
indica la carta oberta que l’acompanya) fins el dia 2 d’abril de 1767.
Aquesta "Instrucción" conté l’explicació de les accions que de
manera coordinada s’hauran de executar per l’expulsió dels jesuïtes
quan ho indiqui la publicació de la "Pragmática Sanción" (imatge central) que es publicarà
el mateix dia 2 d’abril de 1767. |
|
Es poden descarregar en els següents links de la web del Ministerio de Cultura, Portada de
Legislación Histórica de España: |
|
http://www.mcu.es/archivos/lhe/servlets/VisorServlet.jsp?cod=003287
per la "Instrucción
de lo que deberan executar"
i |
|
http://www.mcu.es/archivos/lhe/servlets/VisorServlet.jsp?cod=003288
per la "Pragmática sanción de Su Magestad". |
|
|
La imatge de la dreta correspon a la "Real Cédula"
on hi consten tots el passos fins a arribar a la "contrata" amb Thürriegel
per a la introducció a Sierra Morena dels 6000 colons flamencs i alemanys.
Està signada aquest mateix dia 2 d'abril de 1767 i publicada el 4 d'abril de
1767. |
|
Aquesta "Real Cédula", que és potser més del
nostre interès, la podeu descarregar
en aquest enllaç del
Dipòsit Digital de Documents de la UAB. |
|
|
|
Un altre canvi important de desprès del motí contra Squillace
va ser en qui va entrar com a fiscal de lo criminal del Consejo de Castilla;
aquest lloc va ser ocupat
a finals d'agost de 1766 per Jose Moñino Redondo,
un altre manteista i futur conde de Floridablanca.
Probablement aquest canvi es fa per proposta del comte d'Aranda atorgant un
ascens al colegial Lope de Sierra cap a un lloc on no fes nosa per a
les reformes que es volien anar introduint. Quan encara no era fiscal de
lo criminal, el 9 de maig de 1766 i a petició de Campomanes, Moñino es enviat a Conca per
investigar sobre el motí en aquesta ciutat (el motí contra Squillace no va
ser pas només a Madrid); va imposar 1 pena de mort i 16 de presó o desterrament. |
|
El nomenament de Moñino és el 24 d’agost de 1766
i la data que es dona a vegades en que va entrar com a fiscal de 31 d’agost de 1766
potser és la de quan va fer el jurament; malgrat estar ocupada la
plaça, Campomanes, conjuntament amb la fiscalia de lo civil, ocupa temporalment la
fiscalia de lo criminal des de l'11 d’agost
fins al 30 d’octubre de 1766 pel que rep a més a més la meitat de la paga
d’aquesta fiscalia, 5500 rals per any, corresponent a aquest període.
Probablement Moñino més que de fiscal de lo criminal fes, de moment, altres tasques relacionades amb la pesquisa
per esbrinar qui va provocar el motí i que comentarem tot seguit o potser
encara no havia tornat de Conca. |
|
Per trobar la causa o causes del motí contra
Squillace es crea un Consejo Extraordinario, com una mena de departament afegit al
Consejo de Castilla, que inicia una investigació o pesquisa secreta dirigida per Aranda,
amb les col·laboracions i activitats d’alguns magistrats o consejeros i amb
Campomanes com a fiscal i per tant en la posició més activa. |
|
El dictamen fiscal o conclusió de Campomanes es presenta al
Consejo Extraordinario el 31 de desembre de 1766 i en ell es considera responsable del
motí a la Companyia de Jesús, els jesuïtes, i es proposa la seva expulsió. El 29 de
gener
de 1767 tots els consejeros del Extraordinario va votar a favor de la
expulsió d’aquella comunidad sospechosa. |
|
El reial decret d’expulsió dels jesuïtes es del
27 de febrer de 1767; per a la seva execució s’envia el 20 de març de 1767 una Instruccion
de lo que deberan executar los Comisionados,
tancada i secreta i que no pot
ser oberta fins el dia 2 d’abril de 1767; la
Pragmatica
sancion para el extrañamiento de estos Reynos a los Regulares de la Compañia
sortirà públicament
aquest dia 2 d’abril,
just el mateix dia en que
també surt la Reial Cèdula amb la contrata de
Johann Kaspar von Thurriegel per a portar els
colons per a Sierra Morena. Es coneguda la
coincidència amb la publicació de la Pragmàtica amb la de la Reial Cèdula
aprovant el pliego de Thurriegel para la introduccion de sis mil
Colonos Flamencos y Alemanes aparentant que hi hagi la intenció del aprofitament dels bens dels jesuïtes per col·laborar en el finançament del
pla de colonització de Sierra Morena i desprès d'Andalusia. |
|
Aquesta investigació o pesquisa secreta
que hem comentat va continuar amb la documentació que es va anar trobant en
els col·legis i cases de la Companyia que es van ocupar després de
l’expulsió. |
|
El motí contra Squillace va deixar una certa
empremta en Carles III i en els seus ministres i magistrats; Campomanes, per
exemple, va continuar parlant del motí en les seves intervencions fiscals
bastant de temps i potser per això, tot mantenint-se en el poder, els
golillas il·lustrats van moderar les reformes i van respectar, sobre
tot, certs privilegis nobiliaris. |
|
|
|
En
el dictamen fiscal
presentat com a conclusió
de l'investigació per trobar la causa o causes del motí contra Squillace
tampoc no
van sortir ben parats els vagos i vagabundos de Madrid vistos
com una font de col·laboració fàcil d’aconseguir per a qualsevol motí.
Ràpidament, en un projecte protagonitzat per Aranda, es va decidir habilitar
la Residencia Reial de San Fernando de Henares com a nou Hospicio de
Madrid; aquí hi apareix
Pablo Olavide Jáuregui, suggerit per Muzquiz i acceptat per
Aranda el maig de 1766 per a dirigir aquest projecte. Olavide inicia aquí la
seva activitat política, i justament es també pel maig de 1766 quan apareix
per Madrid
Johann Kaspar von Thürriegel intentant accedir a la Cort amb el seu projecte
inicial de reclutar colons per a les Indies. |
|
Olavide
serà una de les persones consultades per estudiar la viabilitat de la oferta
de Thurriegel per a Sud Amèrica i posteriorment col·laborarà amb Campomanes
en la redacció del text de les Instrucciones
pels comissionats de les Caixes de Recepció dels colons i en la de la Instruccion y
Fuero de Poblacion per a les Nuevas Poblaciones de Sierra
Morena de 5 de juliol de 1767. De fet per la redacció, total o parcial, tant del Fuero
de Poblacion com de les Instrucciones pels Comisionados
sempre es parla de Campomanes i la gran majoria de vegades també d'Olavide,
a qui se li atribueix en general la col·laboració, probable i com a mínim
important, en la redacció de tots dos. De forma documentada hi ha una carta de Muzquiz a
Campomanes d'10 de juny de 1767 on li diu que Olavide anirà a Madrid per
treballar amb ell, amb Campomanes, en la redacció de les Instrucciones desprès de
passar per Aranjuez per a besar la mano del rey (1); pel que
fa a la col·laboració d'Olavide en la redacció del
Fuero és podria argumentar que s'hi trobin articles que incorporin algunes
opinions i suggeriments on es podrien veure certes remotes similituds amb els que Olavide va fer en el seu informe
sobre la possibilitat
d’enviar colons a Sudamèrica, no hi ha però cap document o raonament
objectiu que condueixi a aquesta segona possibilitat. |
|
Els
nous assentaments son un dels mitjans contemplats per Campomanes per
augmentar la producció i la població pagesa, i no només per a ell atès que
la recuperació dels despoblats castellans va ser una de les aspiracions dels
il·lustrats. Campomanes va impulsar l’acció des de la fiscalia i de forma
especial amb l’empresa andalusa d’Olavide, la preferida també per Carles
III. Com ja s’ha comentat en altres apartats d’aquesta web més que una
colonització es pot interpretar com l’assaig d’una sèrie de comunitats
agrícoles creades de nou en nou en unes terres buides (2). |
|
|
El 4 de
juny de 1766 Olavide pren oficialment possessió del càrrec del projecte del Hospicio de San Fernando
de Henares i al cap de pocs dies se li confia també el del ja existent Reial
Hospital de Madrid o Hospicio de Madrid el director del qual havia
dimitit per motius de salut.
L’estiu
de 1766 es van tancar allà a tots els "no inválidos" que van poder; tant Campomanes com Olavide hi veien, a més de tenir-los controlats, un lloc
per a tallers de formació professional, aconseguir ciutadans útils i anar
posant en pràctica part de les idees d’indústria popular i de política
econòmica de Campomanes. |
|
A més a més Olavide entra, el mes de gener de
1767, com a Sindico Personero o Personero del Común de l’ajuntament
de Madrid; càrrec aquest creat igualment per a diverses ciutats arran del motí com a preventiu
per tal d’evitar en el futur alguna de les causes; l’objectiu era de
representar el poble als ajuntaments (una mena de Síndic de Greuges) i
ocupar-se dels preus dels abastiments de la ciutat. |
|
A
mitjans de l’any 1767 l’Intendent de Sevilla, Ramón Larumbe Malli,
es va jubilar per motius de salut; de fet el van jubilar, doncs
havien de posar-hi a Olavide. El
23 de juny de 1767 la Gaceta de Madrid publicava el seu
nomenament com a "Intendente" del exercit i dels
quatre regnes d'Andalusia (Jaen, Cordova, Sevilla i Granada), "Asistente" de Sevilla (que son els càrrecs que tenia Larumbe) i
"Superintendente" de les Nuevas
Poblaciones. En un any havia passat de director del Hospicio
de San Fernando a "Intendente", a "Asistente" de Sevilla i
a "Superintendente"
de les Nuevas Poblaciones. |
|
|
|
|
El 4 de maig de 1767 Campomanes, que recordem-ho: era
fiscal de lo civil del Consejo de Castilla des de juliol de 1762, va ocupar també la fiscalia de la
Camara, que va quedar lliure per ascens del seu titular, Francisco Jose de las
Infantas, i que es va unificar amb la fiscalia de lo civil del Consejo,
l'1 de maig de 1767 i fins 1782. Al ocupar aquestes dues fiscalies va
augmentar força la seva influença política i administrativa al tenir accés
al Consejo i a la Cámara i amb vot en tots el temes en que no
intervingués com a fiscal. |
|
En aquesta segona etapa del govern de Carlos III
s’accentua el regalisme, l’actitud enfront els bens de l’església es mes
estricta i clara, se sentirà menys l’influencia de la noblesa i de les
persones eclesiàstiques, i el govern de l'Estat passarà a mans de juristes
i manteistes. L’influencia de Campomanes en tot aquest temps va ser molt
alta conjuntament amb Aranda, Moñino (Floridablanca) i Roda entre d’altres;
bona part de les lleis promulgades en aquest regnat sobre matèries
econòmiques, socials i eclesiàstiques tenen la seva petjada. |
|
Les relacions de Campomanes amb els ministres de
Carles III van ser normalment bones i en concret amb Roda amb qui sembla que
hi havia una certa amistat; Roda passava força temps fora de Madrid amb el
rei pels Sitios Reales i quan a Campomanes, que surt poc de Madrid,
li cal alguna cosa de la cort o del rei sol·licita i troba la seva
intervenció. |
|
També hi havia certa harmonia en l’equip de
fiscals Moñino-Campomanes a qui per acumulació de feina, a instancies
d'Aranda per un decret de 9 de juny de 1769, s’hi va afegir
un tercer fiscal, Juan Felix Albinar (3). Als pocs dies per una
Resolucion de Carles III, de 19 de juny de 1767, va haver un repartiment de
funcions per territoris: Campomanes es va quedar amb Castella la Vella, La
Corunya i Oviedo; Moñino amb Castella la Nova, Granada, Sevilla i Canaries i Albinar amb els territoris de la corona d'Aragó. Tant
Albinar com Moñino reconeixien l’experiència i coneixements de Campomanes i el
consultaven, sobretot en les respostes conjuntes; l’harmonia de Campomanes
però no era perfecta amb tothom: Aranda es queixava de que Campomanes tenia
poca voluntat d’obeir les seves ordres o acords del Consejo
Extraordinario (4) i que ficava
el nas a tot arreu; aquesta ultima queixa però era reciproca de Campomanes
cap al president del Consejo de Castilla. |
|
|
 |
| La darrera casa de
Campomanes a Madrid: Casa de Cisneros, a la Calle del
Sacramento (6). |
| ©
fuentepalmera.org |
|
| |
| |
| |
|
|
|
|
Igual que Olavide i altres personatges
Campomanes era dels que obrien casa seva a les persones cultes i
il·lustrades. La seva tertúlia també era de les de cert prestigi; malgrat que, pel que es
comenta, no sabem de cert si "tertúlia" seria la paraula més adient: En aquestes
reunions, que es feien entre les 10 i les 11 de la nit, es tractaven temes
en els que Campomanes manifestava els seus amplis coneixements i esplèndida
memòria parlant de vegades ell sol durant tota l’hora. El teòleg i
bibliotecari danès
(nascut però a Konigsberg de l'aleshores Prussia), Daniel Gotthilf
Moldenhawer, en un diari de viatge publicat a Spanien omkring
1789 diu que "no hi ha possibilitat en
una conversa amb Campomanes de que un pugui dir la seva, com no sigui
aprofitant la pausa momentània que segueix a l’acabament de un període".
Un altre viatger, Joseph Townsend, en el seu llibre Journey through Spain
in the years 1786 and 1787 comenta que a casa de Campomanes "... no
s’organitzen sopars i quasi que no es juga a les cartes; però la seva conversa
omple el temps i fa qualsevol altre mena
de distracció innecessària. La majoria d’assistents son d'Asturies, on ell
va néixer" (5). |
| |
|
|
|
|
(1) Un fragment de aquesta carta de Muzquiz
a Campomanes diu (Archivo
General de Simancas, lligall 496, foli 35.): |
|
"Olavide puede venir pasado mañana a besar
la mano, hablar conmigo y volverse despues para trabajar con Vm. las
instrucciones necesarias que son de tres clases: |
|
- Sobre el modo con que han de ser
recibidos en los puertos. |
|
- Sobre el itinerario para que hagan sus
marchas con orden y sin fatigarse ni fatigar a los pueblos. |
|
- Sobre el modo con que han de establecerse
provisionalmente (...)" |
|
Veient aquests tres temes a tractar entenem
que el document resultant d'aquestes trobades van ser "Las Instrucciones,
que deben observar los Comisionados de las Caxas de
Almeria, Màlaga, y Sanlucar, para la introduccion de los seis mil Colonos Católicos
Alemanes y Flamencos, que deben poblar en Sierramorena", no pas "La Instruccion
y
fuero de poblacion, que se debe observar en las que se formen de nuevo en
la Sierramorena
con naturales, y estrangeros Católicos". |
|
(2) Algunes de les idees sobre població i
economia de Campomanes es poden trobar a "Bosquejo de politica economica
española", escrit cap a 1750 per un tal Rodrigo Perianes Campo (no costa gaire de
deduir o extreure un altre nom més conegut a partir d’aquest) i que ja anomenem en el
apartat de Bibliografia. |
|
(3) "para que con los otros dos fiscales
pueda dar curso sin retardación a los muchos expedientes y causas pendientes
y que de nuevo sobrevengan" |
|
(4) L’estiu de 1767 Aranda i el Consejo
Extraordinario havien decidit de vendre un ramat de bestiar procedent de les
temporalidades dels jesuïtes; però atès que Olavide n’havia demanat
Campomanes el va fer enviar a les Nuevas Poblaciones. |
|
(5) "Count Campomanes gives no suppers, and
cards are seldom seen; but his conversation fills up the time, and renders
all other species of amusement needless. The society is chiefly from the
Asturias, where he was born." (Journey through Spain
in the years 1786 and 1787, Joseph Townsend - 1791) |
|
(6) Normalment es mostra com a façana de la
Casa o Palacio de Cisneros de Madrid la que dona a la Plaza de la Villa, quan
aquesta és en realitat la part posterior de l’edifici i de construcció molt
més moderna. La veritable façana (segle XVI) es la que mostrem a la foto i
que dona a la Calle del Sacramento. |
|
|
|
Aquesta web està permanentment
en construcció; moltes coses encara no hi son o estan a mitges. Si hi ha
algun comentari agrairia un correu a "albert (arrova) fuentepalmera.org" |
|
