|
www.fuentepalmera.org |
|
|
|
| La
colonització de Sierra Morena i Andalusia de 1767-1768 i |
|
el Fuero de
las Nuevas Poblaciones |
|
|
Pablo
Antonio José Olavide Jáuregui
|
|
|
|
Va ser el responsable com a
Superintendente de coordinar l’arribada i distribució dels colons
alemanys i flamencs cap als seus destins i de la construcció i seguiment
de les feligresies i aldees de Sierra Morena i Andalusia. Va ser
d’opinió contraria a la primera intenció de fer-los anar cap a Amèrica i
probablement, conjuntament amb
Pedro Rodríguez Campomanes, va ser redactor de
les Instrucciones pels Comisionados
de les Caixes de Recepció
dels colons. |
|
|
|
La seva biografia té, des de ben aviat,
diverses etapes de dubtós entendre pel que fa a qüestions econòmiques o
comercials; unes altres facetes d'Olavide son la seva afició al teatre,
a la musica i als llibres, com
a lector i com a escriptor, i les traduccions o
adaptacions que va fer de textos d’alguns autors francesos com Racine,
Voltaire, Sedaine i altres. Va arribar a posseir una important
biblioteca que el va convertir en objectiu de la Inquisició i de on també
sortirien tots el seus projectes educatius, econòmics i de reforma
agrària (que plantegen l’altra qüestió de si eren correctes o si van ser
ben aplicats). |
|
Hi han algunes memòries o biografies de certs
personatges francesos (de Dufort de Cheverny o de Madame Du Barry per exemple) on se
l’anomena com a Olavidès o Olavidez. |
|
Pel que fa a la seva personalitat, al seu
pensament i a la seva educació i formació podem trobar diversos estudis
i opinions que es podrien resumir en els títols de dos llibres:
"Pablo de Olavide ou l'afrancesado" de Marcelin Defourneaux o
"Pablo de Olavide el ilustrado" de Luis Perdices Blas.
(hi han mes títols de llibres per consultar a l'apartat de Bibliografia
i enllaços). |
|
|
|
 |
|
 |
| Casa d'Olavide a Lima
(Peru) "...
en la calle de Ayacucho, en su segunda cuadra o manzana, en el antiguo
numero 22 de la cuadra llamada de Nuñez...", avui això és el carrer,
o "jirón", Santa Rosa (abans Miró Quesada) cantonada Carabaya.
La casa es va
enderrocar a començaments de 1922. |
|
Plànol de Lima dibuixat
pel pare mercenari Pedro Nolasco Mere en 1685, (compte!, està capgirat, el nord
apunta avall). Si cliques
aquí
veuràs la
cantonada Carabaya - Santa Rosa (abans Miró Quesada) en un plànol actual
de la ciutat. |
|
|
 |
|
 |
| Vista de Google
Street View de la cantonada dels carrers, o "jirones", Santa Rosa - Carabaya. La antiga casa d'Olavide és avui l'anomenat Edifici Wiese,
on hi ha un centre comercial i una placa dedicada assenyalada amb
una fletxa. |
|
Aquesta és la placa
dedicada a Olavide assenyalada en la imatge de l'esquerra. Sembla
que te data de 1930. |
|
|
|
|
Va néixer a
Lima (Perú)
el 25 de gener de 1725 i va tenir dues germanes, Micaela i Josefa; fill de Martin Jose Olavide
Albizu, de Lakar
(entitat del municipi de
Deierri, en la
merindad d'Estella, Navarra) i de
Mariana Teresa Jáuregui Aguirre, de Lima. La família Jáuregui tenia una posició preponderant a Perú i els
Olavide tenien també un rang prou honorable com a hidalgos i
sembla que eren protegits pels Jáuregui. Martin Olavide va arribar a contador
mayor del Tribunal de Cuentas de Lima. |
|
|
|
Pablo Olavide va estudiar en els col·legis
de San Felipe i Real de San Martin, dirigit pels jesuïtes, on no hi anava
pas tothom, i on estudià Dret i Teologia; el 1742 ja s’havia graduat a la
universitat de San Marcos, de Lima, com a doctor en Teologia primer i com
a doctor en Dret canònic i doctor en Dret civil després. Va fer classes
a la dita universitat fins el 1745 quan Felip V el va nombrar oidor de
la Real Audiencia i auditor de guerra (1) del Virregnat del Perú.
És tradició dir que aquests càrrecs li van ser atorgats com a
compensació pels no obtinguts en unes oposicions, amanyades en contra
seva, per a una càtedra de Teologia a la universitat; encara que sembla mes
probable que fos per una sol·licitud feta en reconeixement pels seus mèrits
pel virrei, l'Audiència i l’ajuntament (cabildo) de Lima al Rei
(o mes ben dit al Consejo de Castilla) recolzada a més per un
important donatiu en pesos proporcionat pel seu pare i obtingut com a
préstec d’un amic madrileny. |
|
|
|
Felip V mor el 9 de juliol de 1746
i per la distancia se n’assabenten al Perú poc abans del 28 d’octubre de 1746
quan es produeix un terratrèmol a Lima (considerat el segon mes violent en
l’historia del Perú, acompanyat d’un greu sisme submarí al port del
Callao) i és
aquest el punt d’inici de diversos camins, nomes un és el bo, que porten Olavide
a Madrid. |
|
La primera de les versions diu que es nomenat
pel virrei com un dels encarregats de la reconstrucció de la ciutat i de
l’administració dels valors recuperats de les runes de les cases i dels
quals en quedaria una part no reclamada, s’entén que per mort del
propietari, i de la que seria acusat de malversador, per la desviació en
la utilització d’una part dels fons recollits per a la construcció d’un
teatre, essent el destí inicial de la totalitat d’aquests fons per la
construcció d’una església. Arran d’això i de certes facetes del seu
comportament, conversacions i idees, sembla que massa progressistes pel
moment, Olavide es cridat pel Marquès de la Ensenada per a anar a Madrid
a respondre d’aquestes acusacions. |
|
|
|
Una altra versió mes creïble
i documentada del perquè se’n va a Madrid també comença amb el terratrèmol del 1746, on
hi moren els seus pares; ara però trobem un Olavide que actua sense
rubor anant a "comedias y paseos" y que no dona ni de bon
tros la imatge que s’espera de ell com a oidor i togat. Hi ha per part
seva una ocultació d’herència per no pagar el deutes que havia contret
son pare, qui portava operacions comercials de certa envergadura. En aquest
cas els creditors s’havien d’enfrontar amb l’autoritat i el respecte cap a
un oidor i s’exposaven per tant a certes males conseqüències. El
fiador d’en Martín Olavide era el seu cunyat Domingo Jáuregui, i és a ell
a qui Pablo Olavide remet els creditors. Domingo demana informació dels
fons i crèdits pertanyents a Pablo i es destapen altres afers. A partir d'aquí
hi han un seguit d’intervencions, proteccions entre col·legues de l'Audiencia,
amenaces i falsificacions que acaben amb el desterrament dels
culpables a una certa distancia de Lima i de la suspensió de les seves
funcions tot esperant la sentencia definitiva. S’actua o es comunica això
als interessats excepte a Pablo Olavide a qui no se li pot comunicar i sobre qui no es pot actuar doncs ja
s’havia embarcat cap a la metròpoli
(setembre de 1750) passant per Panamà fent us d’un permís que semblava
concedit pel rei (ara el rei era Ferran VI, recordem que l'anterior, Felip V, havia mort
el 9 de juliol de 1746). |
|
En aquest viatge hi empra
gairebé dos anys; arriba a Cadis a finals de juny de 1752 i encara s’hi
queda quatre mesos fins que no comença l’anada cap a Madrid on l'esperava
el Consejo de Indias que mentrestant anava fent la seva feina sobre
l’afer. |
|
|
|
(1) "Oidor: Qualquiera de los ministros togados destinados en los consejos, chancillerias y audiencias para
oír en justicia a las partes, y decidir, según lo que unas y otras
alegan."
(Diccionario de la lengua castellana, Real Academia Española, 1780). |
|
|
Podeu trobar altres plànols
antics de Lima a
http://limavirreynal.blogspot.com. Sobre la casa d'Olavide
podeu trobar informació i altres imatges a
http://unalimaquesefue.blogspot.com.es/2010/05/retrospectiva-180.html
i a
http://historiadordelperu.blogspot.com.es/2011/01/pablo-de-olavide-el-limeno-que-nunca.html |
|
|
Al cap de quatre mesos va anar
a Madrid on queda arrestat a casa seva i amb els seus bens embargats. A
totes les acusacions de Lima s’hi afegia que havia fet escala a Curaçao
(escala no autoritzada per ser possessió estrangera) on hauria fet
activitats comercials il·lícites. El 19 de desembre de 1754 va ser
tancat a la Cárcel de Corte i els seus bens embargats, inclosos els
que posseïa a Cadis, van passar a ser confiscats. |
|
Per una banda es demanava una sentencia exemplar i per una altra es
demanava una sentencia tal que no transcendissin a l’opinió publica els
excessos que eren comuns en l’administració de Indies, és a dir: un “perpetuo
silencio”. |
|
Recordem que el procés no afectava nomes a Olavide sinó que també hi
havien implicades altres persones: el Marquès de Casa Calderón, l’escrivà
Felipe Jaraba, el seu amanuense Manuel de Guzmán i el testimoni Juan
Joseph Vega. |
|
Amb Olavide en llibertat per motius de salut, la decisió reial va sortir
el 16 de maig de 1757, dos mesos desprès de l’ultima deliberació del Consejo
de Indias. Entre d’altres conclusions s'impedia a Olavide tornar a Lima
com a oidor fins al cap de 10 anys i només amb autorització
expressa del rei. |
|
|
|
 |
|
 |
 |
|
Gravat
de la Reial Cárcel de Corte ("Plano de la Villa y Corte de Madrid",
José Doblado, 1800). Avui és l’edifici del Ministeri d'Assumptes
Exteriors. |
|
A la dreta Pablo Olavide en una il·lustració
apareguda en el número 10 de la revista "La Ilustracion española y
americana" del 15 març de 1875; el seu origen és el retrat de l’esquerra,
que actualment està restaurat i exposat en el
Museo de La Carolina. Capital de las Nuevas Poblaciones, a l’àrea temàtica de "Nuevas Poblaciones". |
|
|
La imatge de l'esquerra del retrat d'Olavide,
comentat anteriorment, ens ha estat amablement cedida pel
Museo de La
Carolina. Capital de las Nuevas Poblaciones i la publiquem aquí amb la seva autorització. El quadre, d'autor
desconegut, va ser
donat l'any 1907 pel seu aleshores propietari, Bartolomé Soriano Arellano, a
l’ajuntament
de La Carolina i anteriorment havia estat exposat a la seva Sala de Plens. |
|
|
|
|
|
En aquest moment la situació per Olavide no era pas tant dolenta;
dos anys abans,a començaments de 1755, ja era fora de presó per motius de salut i vivia vigilat a
Leganés. I potser va ser aquí o potser abans, doncs havia tingut tractes comercials amb el seu difunt marit, Fermin de Vicuña, on va conèixer a Isabel de los Ríos, que era des de juliol de 1754 una rica vídua sense fills, de segurament més de 50 anys, amb qui es va casar i de qui va quedar com a hereu fins i tot abans del casament. Olavide tenia ara 30 anys. |
|
Segurament aquesta fortuna no va servir per atenuar la sentencia però si que
li va proporcionar els mitjans, abans de la dita sentencia, per entrar a la
Orden de Santiago.
Per aconseguir-ho va fer us de que Felip V, en 1743, li havia concedit la possibilitat de entrar a una de les 3 ordres militars del regne
en atenció als serveis del seu pare Martin Olavide. Aquesta decisió va ser ratificada el març de 1756 i el rei, Fernando VI, va decidir que Olavide fos admès desprès de passar i superar totes les investigacions sobre la seva ascendència personal (origen noble i naixement legítim) i moralitat.
Aquestes eren unes formalitats molt costoses pel candidat. |
|
|
|
Així que aconsegueix ser membre de la Orden de
Santiago, i amb els diners que venen de la seva dona, ja pot tornar a activitats comercials i a pujar posicions socials. Una persona amb qui te tractes
és Miguel Jijon, que havia entrat amb ell a la Orden i a qui sembla que ja coneixia, i que durant un munt d’anys serà el seu confident. |
|
Un cop hi ha sentencia i pot viatjar comença una activitat que durarà fins
el 1765: sortir a l’estranger. De 1757 a 1765, uns 8 anys dels que amb
intervals estarà viatjant un total de 6, sigui per fer comerç, sigui per adquirir
llibres i nous coneixements intel·lectuals o tècnics o per relacionar-se amb personatges a l’estil de Voltaire.
Sembla que Isabel de los Rios no l’acompanya a cap sortida i qu sí que ho
fa en alguna ocasió és la seva cosina Gracia de Olavide (Estefania
Engracia de Olavide) que en algun text surt erròniament com a germanastra
seva. |
|
|
|
La primera sortida començarà a Banhèras (1) per prendre aigües doncs la seva salut no era massa bona i estava bastant
gras; allà es fa dir Conde de Pilos. Desprès va a Marsella on es fa passar per marquès de Olavide i nebot del Virrei del Perú. |
|
Fa un segon viatge a França i posteriorment un tercer cap a Nàpols, Florència, Roma,
Loreto, Venècia, Padua i Milà. Tot continuant cap a Paris contacta amb Voltaire a la seva residencia de
Les Délices a Ginebra; a Paris continua recollint gran quantitat de llibres, alguns d’ells
prohibits, i assistint i organitzant tertúlies amb artistes i savis. Malgrat que bona part de la formació sigui a França el sobrenom de “afrancesado” que li posa Defourneaux no es massa exacte i li escaigui millor el de “ilustrado” que li atorga Perdices
Blas. |
|
|
|
Mort sense fills Fernando VI l’agost de 1759 a hores
d’ara el rei
es el seu germanastre Carles III; vingut de Nàpols i arribat a Barcelona
el mes d’octubre comença el seu regnat a finals de 1759. Mentrestant Olavide entre les seves anades i vingudes de Paris, i un cop acabada aquesta primera tanda de viatges, a Madrid continua organitzant tertúlies a casa seva i introdueix altres activitats com el teatre d’aficionats. També tradueix algunes obres de destacats autors francesos. En aquestes activitats hi tenia també part
activa i destacada la seva cosina Gracia
de Olavide, que també feia traduccions; la presencia d’una dona a les tertúlies no era un fet
habitual i hi donava un aire de progrés i refinat. Un fiscal del Consejo de Castilla, Pedro Rodriguez Campomanes,
n’era un assidu; i a l'inversa també, Olavide era un assidu de les tertúlies de Campomanes
amb qui té unes idees econòmiques i filosòfiques similars i possiblement
és d’aquesta manera com, a traves seu, Olavide contacta amb el aleshores Governador de Valencia Pedro Pablo Abarca de Bolea,
el Conde de Aranda. |
|
|
|
(1) Pot ser a Banhèras de Luishon o a Banhèras de Bigòrra
(anomenant-ho en occità, en francès s'anomenarien Bagnères-de-Luchon o Bagnères-de-Bigorre);
probablement va anar a Banhèras de Bigòrra, doncs Charles Vatel a "Histoire
de madame du Barry" diu que "Le comte de Cheverny avait fait la
connaisance du comte Pilos, des l'année 1756, aux eaux de
Bagnères-de-Bigorre". |
|
|
El motí contra Squillace (generalment mal
anomenat "motí de Squillace") el 23 de març de 1766,
Diumenge de Rams, és un moment de canvi en la biografia d'Olavide que el
fa entrar dins la classe política. |
|
Aquest aixecament contra Leopoldo di Grigorio, marques de Squillace,
aleshores secretari d’Hisenda i de Guerra, es va produir per diversos
motius que afectaven a varies classes socials, algunes d'elles enganxades a l’ordre
tradicional, incloses església i clerecia, noblesa i gremis; el principal
motiu era la gana i l’encariment dels queviures, encara que, com a gota
que va fer vesar el got o fins i tot com excusa per començar el pla
previst, és mes
coneguda la prohibició de
vestir, primer els funcionaris i desprès tothom a Madrid, amb capa llarga
i xamberg. La destitució i desterrament de Squillace va fer ascendir al
conde de Aranda, governador aleshores a Valencia, com a president
del
Consejo de Castilla; per cobrir els càrrecs de Squillace van ser
nomenats Miguel de Muzquiz com a secretari d’Hisenda i Juan Gregorio
Muniáin com a secretari de Guerra. Com a fiscals del Consejo
continuaren l’equip de golillas
(1): Jose Moñino (desprès
conde de Floridablanca) i Pedro Rodríguez Campomanes. Olavide ja
tenia així tres amics en el poder: Campomanes, Aranda i Muzquiz. |
|
|
|
|
 |
|
La "Casa de las 7 chimeneas" en una
imatge de 1940; residencia del marques de Squillace a Madrid i carregada de
llegendes urbanes. Avui és la seu del Ministerio de Cultura.
|
"El
motin de Esquilache" (1864), de Josep Martí i Monsó, Museo del Prado.
Es veu com fan canviar a la força el barret xamberg i escurçar la
llargada de la capa per dificultar el poder amagar la cara o emboçar-se. |
|
|
|
|
Com a conseqüències del motí es van
complir, només momentàniament, les peticions del poble: disminució de
preus dels queviures, retirada de la Guardia Valona, etc. Per suggeriment
del secretari d'Hisenda, Muzquiz, a Aranda, Olavide va ser nomenat,
el mes de maig de 1766, director del
Hospicio de mendigos y vagabundos creat al poble de San Fernando
de Henares, prop de Madrid, conegut com
Hospicio de San Fernando i creat com a conseqüència del motí
per prevenir i tenir reclosa i controlada la abundància de
vagos y vagabundos que, per decisió d'Aranda i segons
investigacions del Consejo de Castilla,
havien fomentat i donat suport al aixecament i eren considerats
potencialment perillosos. El tenir els vagos y vagabundos recollits
inclou a més l’idea il·lustrada de donar-los feina i convertirlos en
hombres útiles. El 4 de juny Olavide pren possessió del càrrec i pocs dies
després és nomenat també
director del ja existent des de 1673 Real Hospicio de Madrid,
conegut també com de San Fernando, atès que l'anterior director havia
plegat del càrrec per motius de salut;
sembla però que hi ha un interès en fer funcionar el nou equip i engegar
les reformes il·lustrades. |
|
|
|
El mes de desembre de
1766 Olavide va quedar segon, per una una diferencia de 4 vots (76 i 72)
en front el duque de Frías, en una votació per
triar el
Sindico Personero o Personero del Común de l’ajuntament
de Madrid; el duc
de Frías
no va acceptar el càrrec al·legant nombroses ocupacions i feina com
advocat en diversos plets i Aranda va decidir per Olavide; va ser cridat
per jurar el càrrec el 3 de gener de 1767 i investit el 5 de gener
malgrat haver també al·legat que la direcció dels Hospicios li
absorbien molt de temps. Carles III li va transmetre a traves d'Aranda
que havia d'acceptar el nou càrrec doncs no dubtava de la seva capacitat
i talent. |
|
Així el mes de gener de 1767 entra com a
Sindico Personero o Personero del Común; càrrec aquest, creat igualment
per a diverses ciutats arran del motí, com a preventiu
per tal d’evitar en el futur alguna de les causes; l’objectiu era de
representar el poble als ajuntaments (una mena de Síndic de Greuges) i
ocupar-se dels preus dels abastiments de la ciutat. |
|
|
|
Conseqüència important del motí, va ser l’expulsió dels jesuïtes
(fet aquest important per l’estudi de la colonització i Nuevas
Poblaciones de Sierra Morena i d'Andalusia) per ser considerats,
segons l'investigació posterior i oficialment, instigadors importants de
l’aixecament; aquesta expulsió anava bé als plans reformadors, entre
d’altres personatges, de Campomanes. |
|
Tant el motí contra Squillace com
l’expulsió del jesuïtes son dos fets amb molts articles i literatura
especialment dedicada. El motí contra Squillace no va ser un fet puntual de Madrid i de només un dia, sinó que també va sorgir i continuar a altres ciutats i amb una durada mes llarga; sembla un fet preparat
o desitjat per certes capes socials per aconseguir la destitució de Squillace i fer sortir els estrangers i les seves intencions del govern
per la seva interferència a altres objectius i que probablement un fet puntual, una trobada entre uns
"embozados" i uns soldats el fa esclatar. A Madrid sonava "Esquilache", però a altres ciutats sonava el nom de l’autoritat local i per a alguns autors li faltà poc per convertir-se en revolució.
Squillace surt de Madrid el 26 de març cap a Cartagena per tornar cap a
Nàpols, al cap de sis anys se’l va nomenar ambaixador a Venècia; Carles III va marxar primer a Aranjuez i desprès a San Ildefonso i
la Cort no va tornar a Madrid fins el mes de novembre de 1766, vuit mesos desprès del motí. |
|
Ara convindria anar mig any enrere, doncs
en maig de 1766 arriba a Madrid
Johann Kaspar von Thürriegel amb el seu
pla de repoblació; un cop aconsegueix fer-se escoltar i atès que el
projecte de repoblació tenia com un dels objectius Sudamèrica (les
Indies) el 18 d’octubre de1766 Olavide n’és consultat com a peruà i coneixedor del territori i
com a persona influent del moment. Triga a donar la
seva opinió pel mateix motiu que durant un temps ha deixat d’ocupar-se del Hospicio
de San Fernando i ha deixat d’enviar informes al secretari o ministre
d'Hisenda Muzquiz sobre els seus progressos: Olavide, i vuit més, s’han
enverinat greument al menjar uns bolets; probablement va ser a finals
d’octubre i no reprèn les feines fins el mes de gener (2). Carles III desitja
que la seva salut millori i que pugui continuar amb la seva tasca de
convertir en persones útils a la societat a aquelles que por sus
vicios y su mendicidad eran para ella tan peligrosos.
|
|
Pel que fa a la proposta de repoblació de Thurriegel l’opinió d'Olavide
és favorable pel que
fa augmentar la població, o millor, per poblar llocs desèrtics que son
importants per a la navegació com les Malvines, el Cap de Hornos o Tierra
del Fuego. No és favorable, però, pel que fa a enviar només colons
estrangers; recomana enviar dos terços d’espanyols que podrien sortir
dels Hospicios de Madrid i de San Fernando. També aprofita per a
suggerir mitjans per abaratir el preu dels esclaus per considerar que son
força útils per a l’agricultura en llocs on ja esta instal·lada una població,
funció aquesta que no complirien els alemanys i flamencs on, pel fet de
ser blancs, aviat farien altres feines oblidant les del camp. |
|
Fem notar que Olavide en cap
moment del seu informe anomena l'alternativa d'enviar-los a Andalusia o a Sierra Morena. |
|
|
|
Aquest pla de repoblació passa per altres
consultes i finalment el 13 de novembre de 1766 s’envia al Consejo
de Castilla on es decideix, sembla que per suggeriment de Miguel de
Muzquiz al gobernador del Consejo, el conde de Aranda, d’enviar-los a Sierra Morena. |
|
Continuen les negociacions entre el govern
de Carles III i Thurriegel i
mentrestant cal trobar qui s’encarregui del projecte, considerat des
del seu començament com una gran empresa del regnat. El Consejo
de Castilla en opinió dels seus fiscals Moñino i Campomanes va
considerar amb el vist i plau de Muzquiz i d'Aranda que la persona
ideal era Olavide. |
|
El 12 de juny de
1767 Carlos III va autoritzar i ordenar, per motius de salut,
la jubilació de l’Intendent de Sevilla, Ramón Larumbe Malli i la
designació d'Olavide per a aquesta vacant. El
23 de juny de 1767 la Gaceta de Madrid publicava el seu
nomenament com a Intendente (3) del exercit i dels
quatre regnes d'Andalusia (Jaén, Còrdova, Sevilla i Granada) i
Asistente de Sevilla (que son els càrrecs que tenia Larumbe) i Superintendente de les Nuevas
Poblaciones. En un any havia passat de director del Hospicio
de San Fernando a Intendente, a Asistente de Sevilla i
a Superintendente
de les Nuevas Poblaciones. |
|
 |
|
El text d'aquest nomenament, que podeu
llegir de la imatge de la dreta i que transcrivim per si hi ha alguna dificultat,
és el següent: "En consideración a los dilatados meritos
de D. Ramón de Larumbe, y al estado de su quebrantada salud, se ha
servido el Rey jubilarle de los empleos de Intendente del Exercito y
Reynos de Andalucía y Asistente de Sevilla, concediéndole 60.000
reales al año y honores de Consejero de Guerra, libres de Media
Annata; y ha nombrado a D. Pablo de Olavide para que succeda en la
Intendencia y Asistencia, en atención a su zelo y constante
aplicación por el servicio del Rey, y bien del publico,
confiriéndole también la Superintendencia de las nuevas Poblaciones proyectadas en
Sierra Morena." |
|
|
La imatge anterior és un muntatge fet amb dos
fragments del número de la Gaceta de Madrid on es nomena a Olavide com a
"Superintendente" de les Nuevas Poblaciones.
Aquest numero 25 de la Gaceta de Madrid de 23 de juny de 1767 el podreu
trobar buscant a
http://www.boe.es/buscar/gazeta.php
o directament a http://www.boe.es/datos/pdfs/BOE/1767/025/A00200-00201.pdf
si us interessa únicament
aquesta pàgina. |
|
|
|
Per a la redacció, total o parcial, tant del Fuero de
Población com de les Instrucciones pels Comisionados
sempre es parla de Campomanes com a autor afegint-hi la gran majoria de
vegades
a Olavide a qui se li atribueix en general la col·laboració, probable i
com a mínim important, en la redacció de tots dos; i en això no hi estem
d'acord. |
|
Sobre la possible intervenció d'Olavide en la redacció tant del Fuero com de les
Instrucciones pels Comisionados, de forma documentada hi ha
una carta de Muzquiz a
Campomanes d'10 de juny de 1767 on aquell li diu que Olavide anirà a Madrid per a
treballar amb ell en la redacció de les Instrucciones desprès de
passar per Aranjuez el 12 de juny per a besar la mano del rey (4). Pel que fa a la
seva col·laboració en la redacció del
Fuero es podria argumentar que s'hi trobin articles que incorporin algunes
opinions i suggeriments on es podrien veure certes remotes similituds amb els que Olavide va fer en el seu informe
sobre la possibilitat
d’enviar colons a Sudamèrica, no hi ha però cap document o raonament
objectiu que condueixi a aquesta segona possibilitat; i no només això
sinó que, com ja hem dit, en cap moment del seu informe anomena
l'alternativa de enviar els colons a Sierra Morena. |
|
A més, quan Campomanes i Moñino redacten el
seu informe sobre el projecte de Thurriegel, de 18 de gener de 1766 i
que inclou certs articles que posteriorment apareixen de forma clara en
el Fuero, Olavide encara no havia estat nomenat
Superintendente de les Nuevas Poblaciones, fet que va succeir
el
23 de
juny de 1767. |
|
En resum, tant Olavide com Campomanes
ja deuria fer bastants dies abans del 5 de juliol de 1767 que treballaven en el text de les Instrucciones
pels comissionats de les Caixes de Recepció; no així en el de la
Instrucción y
Fuero de Poblacion per a les Nuevas Poblaciones, que sembla més
obra de Campomanes i Moñino. |
|
|
|
I així arribem al 5 de juliol de 1767
quan es publiquen les Reales Cédulas amb la Instruccion y
Fuero de Poblacion i les Instrucciones pels Comisionados
per portar a terme l'objectiu de la Contracta amb Thürriegel que s'havia
signat el 2 d'abril de 1767 coincidint, com
s’ha dit manta vegades, amb l’expulsió dels jesuïtes, els bens del quals
passarien a ser part important del finançament del projecte per
colonitzar Sierra Morena. |
|
|
|
(1) Golillas: La "golilla" és el coll característic del vestit dels magistrats i homes de lleis de
l’època. I per extensió els "golillas" son,
de forma quasi despectiva, els fiscals dels diferents "Consejos" i els magistrats de diferents tribunals
que havien estudiat pertanyent al grup de "manteístas" que era un dels
dos grups socials del mon universitari enfront de l’altre grup dels "colegiales". Campomanes
(almenys ideològicament) i Floridablanca, per exemple, son "golillas". |
|
(2) Conjuntament amb el seu informe sobre
la proposta de Thürriegel per a reclutar colons, Olavide li comunica a Muzquiz el 30 d'octubre de 1766: "... nos dieron un plato de zetas que devia tener
algún hongo, que a todos nos envenenó; treze eramos de mesa, nueve comimos de ellas y hemos estado todos mui malos. Uno murió y otro
todavía sigue en riesgo ...". |
|
(3) "Intendente" era el funcionari administratiu que presidia una intendència (també denominada província i introduïda a
l’estat espanyol per Felip V, a imitació de la intendència francesa). Llur funció era
l’administració de tots els afers econòmics de
l’exèrcit, però posteriorment els foren donades atribucions de tipus fiscal, de foment econòmic (policia, en el lèxic de
l’època) i de justícia. L'intendent era el nexe entre l’exèrcit aquarterat a la província i els imposts que hom recollia per a pagar-lo i per a
d’altres necessitats de la monarquia (cadastre, equivalent, talla). Atès que la nova província o intendència de Nuevas Poblaciones tenia territori de varies províncies (va arribar a territoris de les intendències de
Jaén, Nuevas Poblaciones de Sierra Morena, i de Còrdova i Sevilla, Nuevas Poblaciones d'Andalusia) calia el títol de "Superintendente", amb autoritat sobre varies intendències i amb facultat de subdelegar. "Asistente" era el títol que a Sevilla tenia el funcionari que a altres llocs
s’anomenava "corregidor", aquest era el magistrat que en el seu territori exercia la jurisdicció reial. |
|
(4) Un fragment de aquesta carta (del
Archivo General de Simancas, lligall 496, foli 35.) és: |
|
"Olavide puede venir pasado mañana a besar
la mano, hablar conmigo y volverse despues para trabajar con Vm. las
instrucciones necesarias que son de tres clases: |
|
- Sobre el modo con que han de ser
recibidos en los puertos. |
|
- Sobre el itinerario para que hagan sus
marchas con orden y sin fatigarse ni fatigar a los pueblos. |
|
- Sobre el modo con que han de establecerse
provisionalmente (...)" |
|
Veient aquests tres temes a tractar entenem
que el document resultant d'aquestes trobades van ser "Las Instrucciones,
que deben observar los Comisionados de las Caxas de Almeria, Màlaga, y Sanlucar, para la
introducción de los seis mil Colonos Católicos
Alemanes y Flamencos, que deben poblar en Sierramorena", no pas "La Instruccion
y
fuero de población, que se debe observar en las que se formen de nuevo en
la Sierramorena
con naturales, y estrangeros Católicos". |
|
|
Muzquiz en una carta de 4 d’agost
de 1767 li diu a Olavide que: El rey esta persuadido que el
establecimiento de los colonos se ha de llevar a debida ejecución en uno
o dos años...; el 28 d’agost Muzquiz li escriu que, segons diu
Thurriegel des de Lió, pel mes de setembre arribaran 1200 colons. |
|
Ja es veu que calia anar de
pressa a començar el projecte i que calia assegurar abric i alimentació
per a tota aquesta gent per que passessin el pròxim hivern en una regió
on no hi havia quasi bé res a part de bardisses. El no haver fet una
tasca prèvia, es a dir abans que arribessin els colons, és l’error d’origen que s’aniria arrossegant i afegint a
altres entrebancs i improvisacions en tot el procés de colonització. |
|
|
|
A començaments d’agost de 1767 Olavide pren
possessió del seu càrrec d’Intendent a Sevilla i el dia 20 arriba a
Sierra Morena per començar a fer les primeres mesures topogràfiques per
a les primeres poblacions: Santa Elena, Guarromán i, ocupant un convent
de carmelites descalços en La Peñuela; que posteriorment seria la capital
de les Nuevas Poblaciones de Sierra Morena amb el nom de La Carolina. |
|
|
|
|
|
|
|
No només arribaren els més de
6000 colons portats per Thurriegel, els mateixos transportistes dels colons
reclutats per Thurriegel, els germans Thibal de Montpeller, també en van
fer arribar pel seu compte. Altres assentadors van fer ofertes similars,
com la de Joseph Anton Johann
Jauch (o escrit Yauch en molta documentació anterior) que va portar colons de Suïssa; el seu
projecte era de portar 100 famílies, sense especificar més pel que fa a
quantitat, i va fer arribar més de 400 colons encara
que potser no tots suïssos. |
|
Pel que fa a Thurriegel els primers colons que van arribar eren en general
de l'Imperi i de zones properes al baix Rin i provenien d’un campament
a Saint-Jean-d'Angély on, atès un desastrós projecte francès per colonitzar la zona de Kourou a la
Guaiana, aquests colons feia temps que hi estaven aturats
tot esperant per anar-hi (fins a quatre anys en algun cas!). A aquests primers colons no els hi va caldre propaganda; va ser
el ministre francès de Guerra i Marina, Duc de Choiseul, que hi va veure
una via de sortida per desfer-se’n d’ells. |
|
Malgrat solucionar part del problema que
tenien els francesos amb la munió de gent aturada a
Saint-Jean-d'Angély, posteriorment tota la circulació de futurs colons va portar problemes
diplomàtics amb França i també amb els cantons suissos i amb la cort de
Viena de Maria Teresa I d'Àustria que no veien amb bon ull la sortida dels seus
pobladors. |
|
|
|
Pel maig de 1768 es va decidir que també havien d’arribar a
Màlaga o a Almeria, i amb el mateix Fuero que els reclutats
per Thurriegel,
uns quants
colons grecs que fugint de
la invasió Otomana del Peloponesi
portaven un segle establerts a Còrsega i que ara arran de la situació de guerra entre Còrsega i
els ocupants, República de Gènova, volien sortir d'Ajaccio. El seu destí era Nueva Atenas, l’actual San
Sebastian de los Ballesteros. Al cedir Gènova a domini francès l’illa de
Còrsega aquests van aturar el projecte i San Sebastian de los Ballesteros es va
fundar amb altres colons. |
|
|
|
Aquesta web està permanentment
en construcció; moltes coses encara no hi son o estan a mitges.Si hi ha
algun comentari agrairia un correu a "albert (arrova) fuentepalmera.org" |
|
