www.fuentepalmera.org
català castellano
 
 

La colonització de Sierra Morena i Andalusia de 1767-1768 i
el Fuero de las Nuevas Poblaciones

De la web i un racó personal El procés de la colonització Personatges que hi van intervenir Informació relacionada
Inici - Contacte - Noticies Motius de la colonització Campomanes El Sacre Imperi
Els meus avantpassats La propaganda de Thürriegel (1ª part) Maria Anna Immling Principat de Salm
Enllaços - Webs amigues La propaganda de Thürriegel (2ª part) Olavide Expedició a Kourou
  Les Reales Cédulas Thürriegel Manteistes i col·legials
Sobre Fuente Palmera El camí d'arribada Thürriegel (punts de vista) Vares i fanecades
El començament On es van ubicar   Peus i toises
La reacció d'Écija I aquells grecs? Fonts d’informació  
La formació de la colònia   Bibliografia i enllaços  
    Literatura  

Pablo Antonio José Olavide Jáuregui

 
Va ser el responsable com a Superintendente de coordinar l’arribada i distribució dels colons alemanys i flamencs cap als seus destins i de la construcció i seguiment de les feligresies i aldees de Sierra Morena i Andalusia. Va ser d’opinió contraria a la primera intenció de fer-los anar cap a Amèrica i probablement, conjuntament amb Pedro Rodríguez Campomanes, va ser redactor de les Instrucciones pels Comisionados de les Caixes de Recepció dels colons.
 
La seva biografia té, des de ben aviat, diverses etapes de dubtós entendre pel que fa a qüestions econòmiques o comercials; unes altres facetes d'Olavide son la seva afició al teatre, a la musica i als llibres, com a lector i com a escriptor, i les traduccions o adaptacions que va fer de textos d’alguns autors francesos com Racine, Voltaire, Sedaine i altres. Va arribar a posseir una important biblioteca que el va convertir en objectiu de la Inquisició i de on també sortirien tots el seus projectes educatius, econòmics i de reforma agrària (que plantegen l’altra qüestió de si eren correctes o si van ser ben aplicats).
Hi han algunes memòries o biografies de certs personatges francesos (de Dufort de Cheverny o de Madame Du Barry per exemple) on se l’anomena com a Olavidès o Olavidez.
Pel que fa a la seva personalitat, al seu pensament i a la seva educació i formació podem trobar diversos estudis i opinions que es podrien resumir en els títols de dos llibres: "Pablo de Olavide ou l'afrancesado" de Marcelin Defourneaux o "Pablo de Olavide el ilustrado" de Luis Perdices Blas. (hi han mes títols de llibres per consultar a l'apartat de Bibliografia i enllaços).

 

Casa d'Olavide al carrer Nuñez

 

Plànol de Lima - 1685

Casa de Olavide "... en la calle de Ayacucho, en su segunda cuadra o manzana, en el antiguo numero 22 de la cuadra llamada de Nuñez...", avui això és el carrer Miró Quesada cantonada Carabaya; la casa fa molts anys que es va enderrocar.

 

Plànol de Lima dibuixat pel pare mercenari Pedro Nolasco Mere en 1685, (compte!, està capgirat, el nord apunta avall). Si cliques aquí veuràs la cantonada Carabaya - Miró Quesada en un plànol de Lima actual.

 
Va néixer a Lima (Perú) el 25 de gener de 1725 i va tenir dues germanes, Micaela i Josefa; fill de Martin Jose Olavide Albizu, de Lakar (entitat del municipi de Deierri, en la merindad d'Estella, Navarra) i de Mariana Teresa Jáuregui Aguirre, de Lima. La família Jáuregui tenia una posició preponderant a Perú i els Olavide tenien també un rang prou honorable com a hidalgos i sembla que eren protegits pels Jáuregui. Martin Olavide va arribar a contador mayor del Tribunal de Cuentas de Lima.
 
Pablo Olavide va estudiar en els col·legis de San Felipe i Real de San Martin, dirigit pels jesuïtes, on no hi anava pas tothom, i on estudià Dret i Teologia; el 1742 ja s’havia graduat a la universitat de San Marcos, de Lima, com a doctor en Teologia primer i com a doctor en Dret canònic i doctor en Dret civil després. Va fer classes a la dita universitat fins el 1745 quan Felip V el va nombrar oidor de la Real Audiencia i auditor de guerra (1) del Virregnat del Perú. És tradició dir que aquests càrrecs li van ser atorgats com a compensació pels no obtinguts en unes oposicions, amanyades en contra seva, per a una càtedra de Teologia a la universitat; encara que sembla mes probable que fos per una sol·licitud feta en reconeixement pels seus mèrits pel virrei, l'Audiència i l’ajuntament (cabildo) de Lima al Rei (o mes ben dit al Consejo de Castilla) recolzada a més per un important donatiu en pesos proporcionat pel seu pare i obtingut com a préstec d’un amic madrileny.
 
Felip V mor el 9 de juliol de 1746 i per la distancia se n’assabenten al Perú poc abans del 28 d’octubre de 1746 quan es produeix un terratrèmol a Lima (considerat el segon mes violent en l’historia del Perú, acompanyat d’un greu sisme submarí al port del Callao) i és aquest el punt d’inici de diversos camins, nomes un és el bo, que porten Olavide a Madrid.
La primera de les versions diu que es nomenat pel virrei com un dels encarregats de la reconstrucció de la ciutat i de l’administració dels valors recuperats de les runes de les cases i dels quals en quedaria una part no reclamada, s’entén que per mort del propietari, i de la que seria acusat de malversador, per la desviació en la utilització d’una part dels fons recollits per a la construcció d’un teatre, essent el destí inicial de la totalitat d’aquests fons per la construcció d’una església. Arran d’això i de certes facetes del seu comportament, conversacions i idees, sembla que massa progressistes pel moment, Olavide es cridat pel Marquès de la Ensenada per a anar a Madrid a respondre d’aquestes acusacions.
 
Una altra versió mes creïble i documentada del perquè se’n va a Madrid també comença amb el terratrèmol del 1746, on hi moren els seus pares; ara però trobem un Olavide que actua sense rubor anant a "comedias y paseos" y que no dona ni de bon tros la imatge que s’espera de ell com a oidor i togat. Hi ha per part seva una ocultació d’herència per no pagar el deutes que havia contret son pare, qui portava operacions comercials de certa envergadura. En aquest cas els creditors s’havien d’enfrontar amb l’autoritat i el respecte cap a un oidor i s’exposaven per tant a certes males conseqüències. El fiador d’en Martín Olavide era el seu cunyat Domingo Jáuregui, i és a ell a qui Pablo Olavide remet els creditors. Domingo demana informació dels fons i crèdits pertanyents a Pablo i es destapen altres afers. A partir d'aquí hi han un seguit d’intervencions, proteccions entre col·legues de l'Audiencia, amenaces i falsificacions que acaben amb el desterrament dels culpables a una certa distancia de Lima i de la suspensió de les seves funcions tot esperant la sentencia definitiva. S’actua o es comunica això als interessats excepte a Pablo Olavide a qui no se li pot comunicar i sobre qui no es pot actuar doncs ja s’havia embarcat cap a la metròpoli (setembre de 1750) passant per Panamà fent us d’un permís que semblava concedit pel rei (ara el rei era Ferran VI, recordem que l'anterior, Felip V, havia mort el 9 de juliol de 1746).
En aquest viatge hi empra gairebé dos anys; arriba a Cadis a finals de juny de 1752 i encara s’hi queda quatre mesos fins que no comença l’anada cap a Madrid on l'esperava el Consejo de Indias que mentrestant anava fent la seva feina sobre l’afer.
 
(1) "Oidor: Qualquiera de los ministros togados destinados en los consejos, chancillerias y audiencias para oír en justicia a las partes, y decidir, según lo que unas y otras alegan." (Diccionario de la lengua castellana, Real Academia Española, 1780).

Les imatges anteriors i part de la informació son de http://picasaweb.google.com/roxiomilagros. Podeu visitar també http://limavirreynal.blogspot.com

Al cap de quatre mesos va anar a Madrid on queda arrestat a casa seva i amb els seus bens embargats. A totes les acusacions de Lima s’hi afegia que havia fet escala a Curaçao (escala no autoritzada per ser possessió estrangera) on hauria fet activitats comercials il·lícites. El 19 de desembre de 1754 va ser tancat a la Cárcel de Corte i els seus bens embargats, inclosos els que posseïa a Cadis, van passar a ser confiscats.
Per una banda es demanava una sentencia exemplar i per una altra es demanava una sentencia tal que no transcendissin a l’opinió publica els excessos que eren comuns en l’administració de Indies, és a dir: un “perpetuo silencio”.
Recordem que el procés no afectava nomes a Olavide sinó que també hi havien implicades altres persones: el Marquès de Casa Calderón, l’escrivà Felipe Jaraba, el seu amanuense Manuel de Guzmán i el testimoni Juan Joseph Vega.
Amb Olavide en llibertat per motius de salut, la decisió reial va sortir el 16 de maig de 1757, dos mesos desprès de l’ultima deliberació del Consejo de Indias. Entre d’altres conclusions s'impedia a Olavide tornar a Lima com a oidor fins al cap de 10 anys i només amb autorització expressa del rei.
 

Carcel de Corte - Plano de la Villa y Corte de Madrid 1800

 

Retrat anónim d'Olavide - Museo de La Carolina

Olavide - Revista "La ilustracion española y americana" 1875

Gravat de la Reial Cárcel de Corte ("Plano de la Villa y Corte de Madrid", José Doblado, 1800). Avui és l’edifici del Ministeri d'Assumptes Exteriors.

  A la dreta Pablo Olavide en una il·lustració apareguda en el número 10 de la revista "La Ilustracion española y americana" del 15 març de 1875; el seu origen és el retrat de l’esquerra, que actualment està restaurat i exposat en el Museo de La Carolina. Capital de las Nuevas Poblaciones, a l’àrea temàtica de "Nuevas Poblaciones".

La imatge de l'esquerra del retrat d'Olavide, comentat anteriorment, ens ha estat amablement cedida pel Museo de La Carolina. Capital de las Nuevas Poblaciones i la publiquem aquí amb la seva autorització. El quadre, d'autor desconegut, va ser donat l'any 1907 pel seu aleshores propietari, Bartolomé Soriano Arellano, a l’ajuntament de La Carolina i anteriorment havia estat exposat a la seva Sala de Plens.


En aquest moment la situació per Olavide no era pas tant dolenta; dos anys abans,a començaments de 1755, ja era fora de presó per motius de salut i vivia vigilat a Leganés. I potser va ser aquí o potser abans, doncs havia tingut tractes comercials amb el seu difunt marit, Fermin de Vicuña, on va conèixer a Isabel de los Ríos, que era des de juliol de 1754 una rica vídua sense fills, de segurament més de 50 anys, amb qui es va casar i de qui va quedar com a hereu fins i tot abans del casament. Olavide tenia ara 30 anys.
Segurament aquesta fortuna no va servir per atenuar la sentencia però si que li va proporcionar els mitjans, abans de la dita sentencia, per entrar a la Orden de Santiago. Per aconseguir-ho va fer us de que Felip V, en 1743, li havia concedit la possibilitat de entrar a una de les 3 ordres militars del regne en atenció als serveis del seu pare Martin Olavide. Aquesta decisió va ser ratificada el març de 1756 i el rei, Fernando VI, va decidir que Olavide fos admès desprès de passar i superar totes les investigacions sobre la seva ascendència personal (origen noble i naixement legítim) i moralitat. Aquestes eren unes formalitats molt costoses pel candidat.
 
Així que aconsegueix ser membre de la Orden de Santiago, i amb els diners que venen de la seva dona, ja pot tornar a activitats comercials i a pujar posicions socials. Una persona amb qui te tractes és Miguel Jijon, que havia entrat amb ell a la Orden i a qui sembla que ja coneixia, i que durant un munt d’anys serà el seu confident.
Un cop hi ha sentencia i pot viatjar comença una activitat que durarà fins el 1765: sortir a l’estranger. De 1757 a 1765, uns 8 anys dels que amb intervals estarà viatjant un total de 6, sigui per fer comerç, sigui per adquirir llibres i nous coneixements intel·lectuals o tècnics o per relacionar-se amb personatges a l’estil de Voltaire. Sembla que Isabel de los Rios no l’acompanya a cap sortida i qu sí que ho fa en alguna ocasió és la seva cosina Gracia de Olavide (Estefania Engracia de Olavide) que en algun text surt erròniament com a germanastra seva.
 
La primera sortida començarà a Banhèras (1) per prendre aigües doncs la seva salut no era massa bona i estava bastant gras; allà es fa dir Conde de Pilos. Desprès va a Marsella on es fa passar per marquès de Olavide i nebot del Virrei del Perú.
Fa un segon viatge a França i posteriorment un tercer cap a Nàpols, Florència, Roma, Loreto, Venècia, Padua i Milà. Tot continuant cap a Paris contacta amb Voltaire a la seva residencia de Les Délices a Ginebra; a Paris continua recollint gran quantitat de llibres, alguns d’ells prohibits, i assistint i organitzant tertúlies amb artistes i savis. Malgrat que bona part de la formació sigui a França el sobrenom de “afrancesado” que li posa Defourneaux no es massa exacte i li escaigui millor el de “ilustrado” que li atorga Perdices Blas.
 
Mort sense fills Fernando VI l’agost de 1759 a hores d’ara el rei es el seu germanastre Carles III; vingut de Nàpols i arribat a Barcelona el mes d’octubre comença el seu regnat a finals de 1759. Mentrestant Olavide entre les seves anades i vingudes de Paris, i un cop acabada aquesta primera tanda de viatges, a Madrid continua organitzant tertúlies a casa seva i introdueix altres activitats com el teatre d’aficionats. També tradueix algunes obres de destacats autors francesos. En aquestes activitats hi tenia també part activa i destacada la seva cosina Gracia de Olavide, que també feia traduccions; la presencia d’una dona a les tertúlies no era un fet habitual i hi donava un aire de progrés i refinat. Un fiscal del Consejo de Castilla, Pedro Rodriguez Campomanes, n’era un assidu; i a l'inversa també, Olavide era un assidu de les tertúlies de Campomanes amb qui té unes idees econòmiques i filosòfiques similars i possiblement és d’aquesta manera com, a traves seu, Olavide contacta amb el aleshores Governador de Valencia Pedro Pablo Abarca de Bolea, el Conde de Aranda.
 
(1) Pot ser a Banhèras de Luishon o a Banhèras de Bigòrra (anomenant-ho en occità, en francès s'anomenarien Bagnères-de-Luchon o Bagnères-de-Bigorre); probablement va anar a Banhèras de Bigòrra, doncs Charles Vatel a "Histoire de madame du Barry" diu que "Le comte de Cheverny avait fait la connaisance du comte Pilos, des l'année 1756, aux eaux de Bagnères-de-Bigorre".

El motí contra Squillace (generalment mal anomenat "motí de Squillace") el 23 de març de 1766, Diumenge de Rams, és un moment de canvi en la biografia d'Olavide que el fa entrar dins la classe política.
Aquest aixecament contra Leopoldo di Grigorio, marques de Squillace, aleshores secretari d’Hisenda i de Guerra, es va produir per diversos motius que afectaven a varies classes socials, algunes d'elles enganxades a l’ordre tradicional, incloses església i clerecia, noblesa i gremis; el principal motiu era la gana i l’encariment dels queviures, encara que, com a gota que va fer vesar el got o fins i tot com excusa per començar el pla previst, és mes coneguda la prohibició de vestir, primer els funcionaris i desprès tothom a Madrid, amb capa llarga i xamberg. La destitució i desterrament de Squillace va fer ascendir al conde de Aranda, governador aleshores a Valencia, com a president del Consejo de Castilla; per cobrir els càrrecs de Squillace van ser nomenats Miguel de Muzquiz com a secretari d’Hisenda i Juan Gregorio Muniáin com a secretari de Guerra. Com a fiscals del Consejo continuaren l’equip de golillas (1): Jose Moñino (desprès conde de Floridablanca) i Pedro Rodríguez Campomanes. Olavide ja tenia així tres amics en el poder: Campomanes, Aranda i Muzquiz.

 

"Casa de las 7 chimeneas"

 

Capa curta i xamberg

La "Casa de las 7 chimeneas" en una imatge de 1940; residencia del marques de Squillace a Madrid i carregada de llegendes urbanes. Avui és la seu del Ministerio de Cultura. "El motin de Esquilache" (1864), de Josep Martí i Monsó, Museo del Prado. Es veu com fan canviar a la força el barret xamberg i escurçar la llargada de la capa per dificultar el poder amagar la cara o emboçar-se.

 
Com a conseqüències del motí es van complir, només momentàniament, les peticions del poble: disminució de preus dels queviures, retirada de la Guardia Valona, etc. Per suggeriment del  secretari d'Hisenda, Muzquiz, a Aranda, Olavide va ser nomenat, el mes de maig de 1766, director del Hospicio de mendigos y vagabundos creat al poble de San Fernando de Henares, prop de Madrid, conegut com Hospicio de San Fernando i creat com a conseqüència del motí per prevenir i tenir reclosa i controlada la abundància de vagos y vagabundos que, per decisió d'Aranda i segons investigacions del Consejo de Castilla, havien fomentat i donat suport al aixecament i eren considerats potencialment perillosos. El tenir els vagos y vagabundos recollits inclou a més l’idea il·lustrada de donar-los feina i convertirlos en hombres útiles. El 4 de juny Olavide pren possessió del càrrec i pocs dies després és nomenat també director del ja existent des de 1673 Real Hospicio de Madrid, conegut també com de San Fernando, atès que l'anterior director havia plegat del càrrec per motius de salut; sembla però que hi ha un interès en fer funcionar el nou equip i engegar les reformes il·lustrades.
 
El mes de desembre de 1766 Olavide va quedar segon, per una una diferencia de 4 vots (76 i 72) en front el duque de Frías, en una votació per triar el Sindico Personero o Personero del Común de l’ajuntament de Madrid; el duc de Frías no va acceptar el càrrec al·legant nombroses ocupacions i feina com advocat en diversos plets i Aranda va decidir per Olavide; va ser cridat per jurar el càrrec el 3 de gener de 1767 i investit el 5 de gener malgrat haver també al·legat que la direcció dels Hospicios li absorbien molt de temps. Carles III li va transmetre a traves d'Aranda que havia d'acceptar el nou càrrec doncs no dubtava de la seva capacitat i talent.
Així el mes de gener de 1767 entra com a Sindico Personero o Personero del Común; càrrec aquest, creat igualment per a diverses ciutats arran del motí, com a preventiu per tal d’evitar en el futur alguna de les causes; l’objectiu era de representar el poble als ajuntaments (una mena de Síndic de Greuges) i ocupar-se dels preus dels abastiments de la ciutat.
 
Conseqüència important del motí, va ser l’expulsió dels jesuïtes (fet aquest important per l’estudi de la colonització i Nuevas Poblaciones de Sierra Morena i d'Andalusia) per ser considerats, segons l'investigació posterior i oficialment, instigadors importants de l’aixecament; aquesta expulsió anava bé als plans reformadors, entre d’altres personatges, de Campomanes.

Tant el motí contra Squillace com l’expulsió del jesuïtes son dos fets amb molts articles i literatura especialment dedicada. El motí contra Squillace no va ser un fet puntual de Madrid i de només un dia, sinó que també va sorgir i continuar a altres ciutats i amb una durada mes llarga; sembla un fet preparat o desitjat per certes capes socials per aconseguir la destitució de Squillace i fer sortir els estrangers i les seves intencions del govern per la seva interferència a altres objectius i que probablement un fet puntual, una trobada entre uns "embozados" i uns soldats el fa esclatar. A Madrid sonava "Esquilache", però a altres ciutats sonava el nom de l’autoritat local i per a alguns autors li faltà poc per convertir-se en revolució.
Squillace surt de Madrid el 26 de març cap a Cartagena per tornar cap a Nàpols, al cap de sis anys se’l va nomenar ambaixador a Venècia; Carles III va marxar primer a Aranjuez i desprès a San Ildefonso i la Cort no va tornar a Madrid fins el mes de novembre de 1766, vuit mesos desprès del motí.

Ara convindria anar mig any enrere, doncs en maig de 1766 arriba a Madrid Johann Kaspar von Thürriegel amb el seu pla de repoblació; un cop aconsegueix fer-se escoltar i atès que el projecte de repoblació tenia com un dels objectius Sudamèrica (les Indies) el 18 d’octubre de1766 Olavide n’és consultat com a peruà i coneixedor del territori i com a persona influent del moment. Triga a donar la seva opinió pel mateix motiu que durant un temps ha deixat d’ocupar-se del Hospicio de San Fernando i ha deixat d’enviar informes al secretari o ministre d'Hisenda Muzquiz sobre els seus progressos: Olavide, i vuit més, s’han enverinat greument al menjar uns bolets; probablement va ser a finals d’octubre i no reprèn les feines fins el mes de gener (2). Carles III desitja que la seva salut millori i que pugui continuar amb la seva tasca  de convertir en persones útils a la societat a aquelles que por sus vicios y su mendicidad eran para ella tan peligrosos.
Pel que fa a la proposta de repoblació de Thurriegel l’opinió d'Olavide és favorable pel que fa augmentar la població, o millor, per poblar llocs desèrtics que son importants per a la navegació com les Malvines, el Cap de Hornos o Tierra del Fuego. No és favorable, però, pel que fa a enviar només colons estrangers; recomana enviar dos terços d’espanyols que podrien sortir dels Hospicios de Madrid i de San Fernando. També aprofita per a suggerir mitjans per abaratir el preu dels esclaus per considerar que son força útils per a l’agricultura en llocs on ja esta instal·lada una població, funció aquesta que no complirien els alemanys i flamencs on, pel fet de ser blancs, aviat farien altres feines oblidant les del camp.
Fem notar que Olavide en cap moment del seu informe anomena l'alternativa d'enviar-los a Andalusia o a Sierra Morena.
 
Aquest pla de repoblació passa per altres consultes i finalment el 13 de novembre de 1766 s’envia al Consejo de Castilla on es decideix, sembla que per suggeriment de Miguel de Muzquiz al gobernador del Consejo, el conde de Aranda, d’enviar-los a Sierra Morena.
Continuen les negociacions entre el govern de Carles III i Thurriegel i mentrestant cal trobar qui s’encarregui del projecte, considerat des del seu començament com una gran empresa del regnat. El Consejo de Castilla en opinió dels seus fiscals Moñino i Campomanes va considerar amb el vist i plau de Muzquiz i d'Aranda que la persona ideal era Olavide.
El 12 de juny de 1767 Carlos III va autoritzar i ordenar, per motius de salut, la jubilació de l’Intendent de Sevilla, Ramón Larumbe Malli i la designació d'Olavide per a aquesta vacant. El 23 de juny de 1767 la Gaceta de Madrid publicava el seu nomenament com a Intendente (3) del exercit i dels quatre regnes d'Andalusia (Jaén, Còrdova, Sevilla i Granada) i Asistente de Sevilla (que son els càrrecs que tenia Larumbe) i Superintendente de les Nuevas Poblaciones. En un any havia passat de director del Hospicio de San Fernando a Intendente, a Asistente de Sevilla i a Superintendente de les Nuevas Poblaciones.  

Nomenament d'Olavide com a Superintendente

El text d'aquest nomenament, que podeu llegir de la imatge de la dreta i que transcrivim per si hi ha alguna dificultat, és el següent: "En consideración a los dilatados meritos de D. Ramón de Larumbe, y al estado de su quebrantada salud, se ha servido el Rey jubilarle de los empleos de Intendente del Exercito y Reynos de Andalucía y Asistente de Sevilla, concediéndole 60.000 reales al año y honores de Consejero de Guerra, libres de Media Annata; y ha nombrado a D. Pablo de Olavide para que succeda en la Intendencia y Asistencia, en atención a su zelo y constante aplicación por el servicio del Rey, y bien del publico, confiriéndole también la Superintendencia de las nuevas Poblaciones proyectadas en Sierra Morena."

La imatge anterior és un muntatge fet amb dos fragments del número de la Gaceta de Madrid on es nomena a Olavide com a "Superintendente" de les Nuevas Poblaciones. Aquest numero 25 de la Gaceta de Madrid de 23 de juny de 1767 el podreu trobar buscant a http://www.boe.es/buscar/gazeta.php o directament a  http://www.boe.es/datos/pdfs/BOE/1767/025/A00200-00201.pdf si us interessa únicament aquesta pàgina.

Per a la redacció, total o parcial, tant del Fuero de Población com de les Instrucciones pels Comisionados sempre es parla de Campomanes com a autor afegint-hi la gran majoria de vegades a Olavide a qui se li atribueix en general la col·laboració, probable i com a mínim important, en la redacció de tots dos; i en això no hi estem d'acord.
Sobre la possible intervenció d'Olavide en la redacció tant del Fuero com de les Instrucciones pels Comisionados, de forma documentada hi ha una carta de Muzquiz a Campomanes d'10 de juny de 1767 on aquell li diu que Olavide anirà a Madrid per a treballar amb ell en la redacció de les Instrucciones desprès de passar per Aranjuez el 12 de juny per a besar la mano del rey (4). Pel que fa a la seva col·laboració en la redacció del Fuero es podria argumentar que s'hi trobin articles que incorporin algunes opinions i suggeriments on es podrien veure certes remotes similituds amb els que Olavide va fer en el seu informe sobre la possibilitat d’enviar colons a Sudamèrica, no hi ha però cap document o raonament objectiu que condueixi a aquesta segona possibilitat; i no només això sinó que, com ja hem dit, en cap moment del seu informe anomena l'alternativa de enviar els colons a Sierra Morena.
A més, quan Campomanes i Moñino redacten el seu informe sobre el projecte de Thurriegel, de 18 de gener de 1766 i que inclou certs articles que posteriorment apareixen de forma clara en el Fuero, Olavide encara no havia estat nomenat Superintendente de les Nuevas Poblaciones, fet que va succeir el 23 de juny de 1767.
En resum, tant Olavide com Campomanes ja deuria fer bastants dies abans del 5 de juliol de 1767 que treballaven en el text de les Instrucciones pels comissionats de les Caixes de Recepció; no així en el de la Instrucción y Fuero de Poblacion per a les Nuevas Poblaciones, que sembla més obra de Campomanes i Moñino.
 
I així arribem al 5 de juliol de 1767 quan es publiquen les Reales Cédulas amb la Instruccion y Fuero de Poblacion i les Instrucciones pels Comisionados per portar a terme l'objectiu de la Contracta amb Thürriegel que s'havia signat el 2 d'abril de 1767 coincidint, com s’ha dit manta vegades, amb l’expulsió dels jesuïtes, els bens del quals passarien a ser part important del finançament del projecte per colonitzar Sierra Morena.
 
(1) Golillas: La "golilla" és el coll característic del vestit dels magistrats i homes de lleis de l’època. I per extensió els "golillas" son, de forma quasi despectiva, els fiscals dels diferents "Consejos" i els magistrats de diferents tribunals que havien estudiat pertanyent al grup de "manteístas" que era un dels dos grups socials del mon universitari enfront de l’altre grup dels "colegiales". Campomanes (almenys ideològicament) i Floridablanca, per exemple, son "golillas".
(2) Conjuntament amb el seu informe sobre la proposta de Thürriegel per a reclutar colons, Olavide li comunica a Muzquiz el 30 d'octubre de 1766: "... nos dieron un plato de zetas que devia tener algún hongo, que a todos nos envenenó; treze eramos de mesa, nueve comimos de ellas y hemos estado todos mui malos. Uno murió y otro todavía sigue en riesgo ...".
(3) "Intendente" era el funcionari administratiu que presidia una intendència (també denominada província i introduïda a l’estat espanyol per Felip V, a imitació de la intendència francesa). Llur funció era l’administració de tots els afers econòmics de l’exèrcit, però posteriorment els foren donades atribucions de tipus fiscal, de foment econòmic (policia, en el lèxic de l’època) i de justícia. L'intendent era el nexe entre l’exèrcit aquarterat a la província i els imposts que hom recollia per a pagar-lo i per a d’altres necessitats de la monarquia (cadastre, equivalent, talla). Atès que la nova província o intendència de Nuevas Poblaciones tenia territori de varies províncies (va arribar a territoris de les intendències de Jaén, Nuevas Poblaciones de Sierra Morena, i de Còrdova i Sevilla, Nuevas Poblaciones d'Andalusia) calia el títol de "Superintendente", amb autoritat sobre varies intendències i amb facultat de subdelegar. "Asistente" era el títol que a Sevilla tenia el funcionari que a altres llocs s’anomenava "corregidor", aquest era el magistrat que en el seu territori exercia la jurisdicció reial.
(4) Un fragment de aquesta carta (del Archivo General de Simancas, lligall 496, foli 35.) és:
"Olavide puede venir pasado mañana a besar la mano, hablar conmigo y volverse despues para trabajar con Vm. las instrucciones necesarias que son de tres clases:
- Sobre el modo con que han de ser recibidos en los puertos.
- Sobre el itinerario para que hagan sus marchas con orden y sin fatigarse ni fatigar a los pueblos.
- Sobre el modo con que han de establecerse provisionalmente (...)"
Veient aquests tres temes a tractar entenem que el document resultant d'aquestes trobades van ser "Las Instrucciones, que deben observar los Comisionados de las Caxas de Almeria, Màlaga, y Sanlucar, para la introducción de los seis mil Colonos Católicos Alemanes y Flamencos, que deben poblar en Sierramorena", no pas "La Instruccion y fuero de población, que se debe observar en las que se formen de nuevo en la Sierramorena con naturales, y estrangeros Católicos".

Muzquiz en una carta de 4 d’agost de 1767 li diu a Olavide que: El rey esta persuadido que el establecimiento de los colonos se ha de llevar a debida ejecución en uno o dos años...; el 28 d’agost Muzquiz li escriu que, segons diu Thurriegel des de Lió, pel mes de setembre arribaran 1200 colons.
Ja es veu que calia anar de pressa a començar el projecte i que calia assegurar abric i alimentació per a tota aquesta gent per que passessin el pròxim hivern en una regió on no hi havia quasi bé res a part de bardisses. El no haver fet una tasca prèvia, es a dir abans que arribessin els colons, és l’error d’origen que s’aniria arrossegant i afegint a altres entrebancs i improvisacions en tot el procés de colonització.
 
A començaments d’agost de 1767 Olavide pren possessió del seu càrrec d’Intendent a Sevilla i el dia 20 arriba a Sierra Morena per començar a fer les primeres mesures topogràfiques per a les primeres poblacions: Santa Elena, Guarromán i, ocupant un convent de carmelites descalços en La Peñuela; que posteriorment seria la capital de les Nuevas Poblaciones de Sierra Morena amb el nom de La Carolina.

Les imatges que segueixen son totes de collita pròpia (© fuentepalmera.org )

La Carolina - Palacio del Intendente i Esglesia de la Immaculada

  La Carolina - Torres de la Fundacion La Carolina - Torres de la Fundacion La Carolina - Torres de la Fundacion
El "Palacio del Intendente" i la "Iglesia de la Inmaculada Concepción" a La Carolina (abans La Peñuela).   Tres imatges tretes de les "Torres de la Fundación", a La Carolina, on podem veure un colon treballant la terra o netejant-la de bosc amb una destral i a qui hem situat entre dues cases: una a la dreta, ja construïda en un lloc net de bosc, i l’altre, que està encara en construcció, a l’esquerra.

 

No només arribaren els més de 6000 colons portats per Thurriegel, els mateixos transportistes dels colons reclutats per Thurriegel, els germans Thibal de Montpeller, també en van fer arribar pel seu compte. Altres assentadors van fer ofertes similars, com la de Joseph Anton Johann Jauch (o escrit Yauch en molta documentació anterior) que va portar colons de Suïssa; el seu projecte era de portar 100 famílies, sense especificar més pel que fa a quantitat, i va fer arribar més de 400 colons encara que potser no tots suïssos.
Pel que fa a Thurriegel els primers colons que van arribar eren en general de l'Imperi i de zones properes al baix Rin i provenien d’un campament a Saint-Jean-d'Angély on, atès un desastrós projecte francès per colonitzar la zona de Kourou a la Guaiana, aquests colons feia temps que hi estaven aturats tot esperant per anar-hi (fins a quatre anys en algun cas!). A aquests primers colons no els hi va caldre propaganda; va ser el ministre francès de Guerra i Marina, Duc de Choiseul, que hi va veure una via de sortida per desfer-se’n d’ells.
Malgrat solucionar part del problema que tenien els francesos amb la munió de gent aturada a Saint-Jean-d'Angély, posteriorment tota la circulació de futurs colons va portar problemes diplomàtics amb França i també amb els cantons suissos i amb la cort de Viena de Maria Teresa I d'Àustria que no veien amb bon ull la sortida dels seus pobladors.
 

Pel maig de 1768 es va decidir que també havien d’arribar a Màlaga o a Almeria, i amb el mateix Fuero que els reclutats per Thurriegel, uns quants colons grecs que fugint de la invasió Otomana del Peloponesi portaven un segle establerts a Còrsega i que ara arran de la situació de guerra entre Còrsega i els ocupants, República de Gènova, volien sortir d'Ajaccio. El seu destí era Nueva Atenas, l’actual San Sebastian de los Ballesteros. Al cedir Gènova a domini francès l’illa de Còrsega aquests van aturar el projecte i San Sebastian de los Ballesteros es va fundar amb altres colons.

 

Aquesta web està permanentment en construcció; moltes coses encara no hi son o estan a mitges.Si hi ha algun comentari agrairia un correu a "albert (arrova) fuentepalmera.org"